Miquel Martín: "Em van dir que si volia ser algú en el món literari havia d'estar disposat a fer la pilota"
L'escriptor de Begur publica 'Guanyaràs una mar llisa' després de l'aclamada 'La drecera'
ENTREVISTA. Miquel Martín
16:41
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1708175900665/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Després de l'èxit de la seva anterior novel·la 'La drecera', Miquel Martín torna a les llibreries amb 'Guanyaràs una mar llisa', publicada per Edicions del Periscopi. És un llibre nou relativament perquè està basat en el relat que l'autor va publicar fa 20 anys amb el títol de 'Cabells de medusa', i que ara ha refet de dalt a baix. La narració, que pren el nom d'un vers del poeta Joan Vinyoli, és un cant d'amor a la terra, la família, les arrels i la llengua. I, entre d'altres elements, trobem llegendes amb sirenes, dracs adormits i serps gegants i passatges dedicats a les dures condicions de vida de la gent de mar i de pagès de la Costa Brava anterior a l'esclat del turisme.
Llegenda de família
La protagonista de 'Guanyaràs una mar llisa' és una escriptora de Begur que treballa de cartera, mare soltera amb una filla que va néixer amb problemes de salut. Una dona que comença a investigar una llegenda que envolta la seva família. La llegenda parla d'un avantpassat, l'Espiridió, que duia aquest nom tan estrany perquè el seu avi pescador havia promès que, si se salvava de les ferides del naufragi que havia patit, faria batejar el seu primer net com l’illa on l'havien recollit. Per treure'n l'entrellat començarà a parlar amb els seus parents de més edat, amics i veïns grans, a remenar arxius històrics, civils i eclesiàstics. Per cert, una llegenda semblant corria per casa de l'escriptor.
La llengua
Miquel Martín fa un homenatge al parlar del seu país en el seu últim llibre. En una entrevista al 'Tot és comèdia' ha dit que "a Begur i a Tossa de Mar ja només parlen salat els veïns d'una certa edat, 70 i 80 anys, que és la generació dels meus pares. Amb aquesta novel·la, he volgut -en part- preservar una forma de parlar que és el reflex d'un món. En el moment que aquest món desapareix ho fa el llenguatge que el reflecteix. El dia que no tinguem pescadors tradicionals, tot aquest vocabulari riquíssim vinculat amb la mar desapareixerà. Jo ja no parlo com la meva mare, ella encara sala. La llengua s'ha empobrit moltíssim. Tu sents parlar gent de l'edat de la meva mare i tenen un vocabulari molt ric. Ella mai diu que una branca s'ha trencat, diu que s'ha estronyat. O no diu que algú se'n burla d'un altre, diu que l'escarneix".
Escriptor de comarques, i què?
Després de 25 anys de carrera literària i gràcies a la novel·la 'La drecera', Martín finalment s'ha pogut treure de sobre "l'estigma d'escriptor de comarques": "Em vaig haver de sentir moltes vegades que si et vols guanyar un nom i fer una trajectòria en el món literari has d'estar en el rovell de l'ou i fer certes coses, i has d'estar disposat a fer la pilota i, si no, això té un preu. En el meu cas ha sigut el d'estar 25 anys sense que ningú em fes cas. Però l'he pagat molt a gust, soc molt feliç on visc".
