"Com el coraller, els escriptors també anem al fons de nosaltres mateixos per crear una ficció"
El begurenc Miquel Martín i Serra acaba de publicar 'Guanyaràs una mar llisa' on ens transporta a la Costa Brava abans de ser anomenada com a tal i ens revela l'ofici d'escriure.
Entrevista a Miquel Martín sobre la seva novel·la "Guanyaràs una mar llisa"
12:13
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1710157648519/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Guanyaràs una mar llisa és un tres per un. O més, fins i tot. L'autor ens mostra com es cuina una novel·la mentre la protagonista intenta treure l'entrellat d'un relat familiar moldejat per la tradició oral que es convertirà en novel·la i que ens transporta a la Costa Brava de quan aquesta terra de pagesos i pescadors encara no tenia marca ni oferia una vida tan idíl·lica com la que ens imaginem.
"Vaig pensar que seria xulo que el lector veiés el procés de recerca i creació i el resultat final; trencar la idea romàntica i carrinclona que tenim de l'ofici d'escriure i ensenyar que és un procés llarg i complex fet per gent normal i corrent que té els fills i hipoteques", explica Miquel Martín en la conversa que hem tingut a l'Aquí Girona.
Aquella Costa Brava que encara no era tal no surt ni idealitzada ni mitificada. "La vida d'aquella gent era duríssima", com la dels corallers que després d'explotar els caus pròxims van embarcar-se en aventures més llunyanes de final, sovint, tràgic. Tampoc jutja la transformació que va significar el turisme, tot i que Martín considera que el preu pagat ha estat "molt gran" i no només paisatgísticament: "ha canviat la manera de viure i relacionar-nos; hem perdut paraules".
I és per això que el llibre és, també, una mena de càpsula del temps on l'autor begurenc hi salva paraules i expressions "d'ús cotidià de gent avesada al mar i a la terra" que ja quasi no s'escolten com congriar, curullar, traüllar, orsar, cutincs o narval, i així fins a arribar al centenar llarg o més que l'autor de La drecera ha anat recollit amb paciència de per evitar, com diu la protagonista, que no parlem només d'arbres i ocells sinó "d'alzines i roures o puputs i orenetes".
Paraules i coneixements de gent com la seva mare o pescadors i pagesos a punt de desaparèixer o ja desapareguts "gent que no havia anat a estudi i que la seva cultura era la de la terra i el mar però que tenien un parlar molt ric"
