Els jutges comencen a incapacitar afectats per la Síndrome de Diògenes

El fet d'incapacitar-les legalment permet intentar posar-hi remei per poder entrar a casa seva sense una ordre judicial o fer ingressos no voluntaris.

Síndrome de Diògenes és el nom que li van donar els primers experts que van parlar d'aquest trastorns mental als anys 70 en referència a un filòsof que vivia en la indigència. Els metges l'anomenen transtorn per acumulació i afecta un 5% de la població. És una patologia mental declarada com a malaltia primària des del mes de maig de l'any passat. Abans es considerava un símptoma del trastorn obsessiu-compulsiu.

Malgrat que la prevalença és del 5%, és una malaltia "infradiagnosticada" perquè els afectats i les seves famílies "tenen vergonya a admetre-ho. Hi ha una dona que, per exemple, portava 40 anys acumulant i feia 40 anys que no deixava entrar ningú a casa seva. Era conscient que la seva situació era terrible. D'altres no tenen consciència d'estar malalts", explica el psiquiatre de l'Hospital del Mar, David Córcoles, expert en aquesta malaltia. Ell i el seu equip visiten pacients a casa seva a Barcelona, Cornellà de Llobregat i L'Hospitalet. Atenen uns 20 casos cada any.

Netejar amb ordre judicial

Per tal que ells puguin ajudar-los, cal primer que aquests pacients els obrin la porta. Aquesta és sovint la principal dificultat que es troben també els serveis socials quan reben la denúncia de veïns afectats per molèsties de pudor o brutícia. "Nosaltres no tirem portes a terra. Normalment decideixen col.laborar per por que hi vagin els serveis socials o algú amb una ordre judicial de neteja del pis. Els angoixa molt", explica Córcoles.

La gerent de l'Institut Municipal de Serveis Socials, Àngels Canals admet que és un "fenomen molt ocult" que arriba a l'Ajuntament "quan un veí truca per queixar-se per alguna molèstia". Els serveis tècnics i la Guàrdia Urbana actuen en primera instància per intentar que els afectats posin ordre i s'acabin les molèsties pels seus veïns d'escala. "Si la persona té mitjans per pagar-ho, l'ajuntament fa la neteja i després es demana que repari el cost". Però hi ha molts casos en què han de recórrer a una ordre judicial per poder entrar a l'habitatge.

Alguns jutges han començat a incapacitar aquests pacients i aquesta podria ser una manera d'evitar que aquestes situacions arribin al límit. "Es poden fer ingressos no voluntaris i no haver de demanar ordres judicials per buidar. És una manera de poder tenir un cert control extern", detalla el psiquiatre Córcoles.

No distingeixen entre un paper i un penjoll

Les persones que pateixen un trastorn per acumulació no distingeixen el valor dels objectes. "No poden diferenciar entre un paper i un penjoll o una arracada d'or. El valor que ells donen a les coses és emocional. Creuen que en algun moment els necessitaran i llançar-los els provoca molta angoixa. És com si formessin part d'ells, com si els haguessin de tallar un dit". Es converteix en un problema patològic quan aquests objectes envaeixen de tal manera l'espai vital que "la cuina deixa de ser-ho, l'habitació ja no serveix per dormir-hi".

No hi ha tampoc objectes més comuns per acumular. "Hi ha persones que acumulen diaris, altres roba o animals. I no tots ho tenen desordenat. En alguns pisos no es pot entrar però tot està ben arrenglerat. Però arriba un punt que hi ha tantes coses que ja no es pot ni passar. Alguns habitatges tenen autèntics riscos d'incendi o fins i tot d'esfondrament".

Un dels principals problemes d'aquesta malaltia és que actualment "no té cap tractament". Segons Córcoles; "Acabarà sortint algun medicament però de moment no n'hi ha cap que funcioni, ni tampoc hi ha teràpies psicològiques efectives".