Anàlisi de la setmana

Barcelona

Gràcia

Divendres, fa una setmana, hi havia preocupació pel que podia passar a Gràcia. Corrien rumors que anunciaven l'arribada a Barcelona d’agitadors d’altres països. No va passar res. El moviment okupa va entendre que no podia perdre la complicitat del barri i, al mateix temps, es van començar a obrir vies de negociació. L’episodi s’està situant en les seves justes proporcions: la típica tensió generada per una intervenció policial per ordre judicial i la conseqüent reacció del grup afectat. Un episodi de conflictivitat urbana en temps en què la violència estructural –desnonaments, acomiadaments i retallades massives- ha fet molt mal. El que realment és noticia d’aquest episodi és la sobreactuació de la premsa conservadora, especialment de Madrid, i la dreta política. Dir, a partir d’un conflicte perfectament definit i localitzat, que Barcelona està fora de control, només es pot fer des del desconeixement i des del sectarisme.

Pressupostos

Algunes persones m’han preguntat si el conflicte del Banc Expropiat pot perjudicar la CUP. No ho crec, per una raó ben senzilla: tothom sap que la CUP es mou a les fronteres del sistema, en territoris de transgressió. I ho dóna per descomptat. Si nos fos així, no seria la CUP. Per això sonen a farisaics els laments per l’actuació parlamentària de la CUP. Els mateixos que no li perdonen que acabés fent caure a Mas li retreuen la seva actitud amb els pressupostos. Sempre sobre la base de l’apel·lació mística a l’objectiu superior: la independència. En nom d’un hipotètic camí, la CUP ha de renunciar a marcar els pressupostos en el sentit de les posicions que ella defensa? La CUP no és del món dels partits convencionals: els seus criteris d’avaluació són uns altres. I el dia que perdi aquesta diferència deixarà de ser la CUP.

El debat parlamentari dels pressupostos té una altra dimensió. I és entre Convergència i Esquerra que es juga. Si aquests dos partits estan d’acord, ja trobaran solució. Iceta sempre està a punt per atendre una trucada.

Per tant, la pregunta és qui pot voler noves eleccions. Tothom sap que quan arribem al famós termini de 18 mesos no hi haurà desconnexió. Unes eleccions per trampejar la frustració? A una Convergència en caiguda lliure no li convé. Per a Esquerra podria ser l’oportunitat de fer-se amb l’hegemonia del sobiranisme. Per a la CUP, ni fu ni fa. Les eleccions del 26-J seran un test. Si els resultats confirmessin els mals auguris per Convergència i PSC, la temptació per part d’Esquerra (i de Barcelona en Comú) de reajustar el mapa polític a la nova realitat seria gran.

Messi

Messi, com la Infanta. Confiava en el seu pare, com ella confiava en el seu marit. Però ja fa pena aquest espectacle de personalitats mediàtiques fent-se passar per eterns adolescents incapaços d’afrontar les responsabilitats de la vida. Segur que el pare, els assessors i l’entorn d’aprofitats habituals en aquests casos tenen part de culpa. Però Messi és un ciutadà major d’edat, que guanya desenes de milions d’euros i que ha de saber que una firma compromet. El paper de víctima immaculada no li escau, encara que, com a la Infanta, potser li acabi sortint bé.