Anàlisi de la setmana

Barcelona

Brexit

El Regne Unit decideix sortir d’Europa. I s’organitza un cataclisme que deixa petita qualsevol notícia de la nostra actualitat quotidiana, malgrat que aquesta setmana anava ben plena. La lliura cau als nivells més baixos, les borses (eufòriques fa dos dies per les senyals que donaven els sondejos) s’esfondren ara, en uns vaivens que admeten tots els interrogants sobre el capteniment del diner. I la sensació de fracàs d’una política europea sense projecte fa feredat. Qui serà el pròxim en sortir? Europa s’ha de refundar sobre bases noves, més democràtiques i menys tecnocràtiques. Calen governants que mirin a la cara dels ciutadans.

Temps de por: por del futur que afavoreix el replegament sobre si mateix, discursos de la por per espantar als que volen canviar les coses. L’allau catastrofista que s’ha deixat anar aquests dies sobre l’electorat britànic no ha funcionat. La gent se sent menystinguda i es vol fer respectar. Dos missatges a la mida catalana: hi ha països que tenen la sort de poder decidir el seu futur. I torna Escòcia a l’escena, ha guanyat seguir Europa i es buscaran en el continent aliances per deixar el Regne Unit.

Converses De Alfonso-Fernández Díaz

Tanmateix, la setmana venia forta a Catalunya. S’ha descobert que al cor de les institucions catalanes, al front de l’Oficina Antifrau, hi havia un talp, decidit a utilitzar el recursos de la seva missió per intervenir en la política catalana en benefici dels interessos partidistes del PP i de l’unionisme. Daniel de Alfonso, a la desesperada, ha optat per l’arrogància i l’atac en la seva compareixença al Parlament català. Si no plega, encara té temps fins dimecres per pensar-s’ho, el Parlament no podrà fer altra cosa que destituir-lo.

Tot això en el marc de la difusió d’unes converses entre De Alfonso i Fernández Díaz en el despatx del propi ministre de l’Interior, i d’una informació de la SER sobre actuacions policials contra líders independentistes i el seu entorn. El ministre de l’Interior liderant una brigada patriòtica, al servei dels interessos del seu partit, fent guerra bruta a la política catalana. Un ministeri que la difusió de les gravacions confirma que està fora de control del ministre. I com ja és costum, ningú dimiteix, ningú és responsable.

Amb aquest escenari de por i nyaps, la campanya electoral es pot donar per acabada. I, a dia d’avui, una cosa és certa: el cas Fernández Díaz liquida definitivament l’època Rajoy. Després de tot això: pot haver-hi encara algun partit amb tanta vocació suïcida com per recolzar la investidura de Mariano Rajoy?