¿No tienes cuenta?

Regístrate

¿Ya eres usuario?

Entra en tu cuenta

O conéctate con

Actualitat, amb Josep Ramoneda

"Com pot ser que el Govern espanyol es negui a prendre en consideració la demanda d’un referèndum que recolza el 75% de la ciutadania? Com pot ser que el Govern català visqui en la fantasia que un referèndum sense fixar un mínim raonable de participació per donar-li validesa pugui ser reconegut internacionalment?"

 Avui es compleixen els 18 mesos de termini que es va donar Puigdemont en el seu discurs d’investidura per completar el procés de transició a la independència. No només l’objectiu no s’ha assolit sinó que el President ha fet una rectificació estratègica, recuperant el referèndum d’autodeterminació com a objectiu, que el 27-S s’havia donat ja com a fase superada. Era una maniobra realista, d’intencionalitat integradora, en la mida que el referèndum té un recolzament social molt més ampli que la independència. Puigdemont ha donat un to amable i pròxim a la seva presidència, que ha tingut efectes pacificadors després dels anys de l’arrogància i de la crispació d’Artur Mas. Però ara arriba el seu moment de veritat: l’1 d’octubre és la prova que s’ha marcat el President per validar la seva estratègia. Un pas enrere per guanyar força, que hauria de ser un trampolí per l’independentisme. I la situació es tensa.

Es tensa amb Madrid, disposat aquesta vegada a impedir el referèndum a qualsevol preu, i convençuts que ho aconseguiran amb petits costos perfectament assumibles. Es tensa amb els comuns, que s’apunten al referèndum però rebaixant-lo a consulta, perquè no veuen clar que es donin les condicions i perquè tenen altres prioritats que la independència. El sobiranisme ha fet esforços (verbals més que polítics) per dur-los al seu terreny, però els comuns tenen agenda i públic propi: un sector de l’electorat que serà decisiu a l’hora de decantar les coses. I, si se’ls volen guanyar, calen més que paraules. Els comuns es perfilen com el cap de turc d’un eventual fracàs del referèndum, i, per això, alguns sectors del sobiranisme ja els acusen de traïció, que és l’epítet més usual quan un sector no està segur de les seves forces. I tensió dins del propi món sobiranista, on Puigdemont acaba de fer un gest d’autoritat segant el dret al dubte expressat pel conseller Baiget, per dissimular un secret a crits: que, dins del Govern com dins del PDeCat, predomina l’opinió que el referèndum no es podrà fer en condicions suficients, i hi ha discrepància entre els partidaris de frenar abans de xocar i els partidaris d’anar a buscar la confrontació; amb la il·lusió que el Govern espanyol es passi de frenada i descarrili. No trigarem gaire a tenir unes eleccions que diran qui ha encertat l’estratègia.

Com pot ser que el Govern espanyol es negui a prendre en consideració la demanda d’un referèndum que recolza el 75% de la ciutadania? Com pot ser que el Govern català visqui en la fantasia que un referèndum sense fixar un mínim raonable de participació per donar-li validesa pugui ser reconegut internacionalment? Dues preguntes que situen el debat polític més a prop de la ficció que de la realitat.

Diu Charlie Beckett, director de Polis, un centre de recerca sobre periodisme: “per a molts lectors, una notícia falsa és una noticia amb la qual no estan d’acord”. Com més tendenciosa és la informació, més agrada a la gent. I aquesta és la base de l’espiral de l’estàs amb mi o estàs contra mi, motor de totes les bombolles polítiques.

Cargando