Andreu Martín: "Ara mateix hi ha algú planejant un assassinat a Barcelona"

Barcelona

Avui toca parlar de catanes, pistoles casolanes i cigarrets falsos. No us espanteu, no ens estem referint a regals dels Reis. Al 'Tot és comèdia', com bé sabeu, parlem de literatura, de cinema, de teatre... Però no només! Aquesta setmana hem visitat una exposició que està en marxa fins el 26 de febrer al museu d'història de Catalunya, a la Barceloneta, i que porta per nom 'Crim i delicte', que ha comissariat l'escriptor Andreu Martín, especialista en novel·la negra.

Es tracta d'una exposició que mostra per primera vegada una gran col·lecció d'objectes i aparells que es van fer servir a meitat del segle passat per cometre delictes, des d'assassinats a robatoris o estafes. Tot el que s'hi pot veure ve del museu de l'Institut de Criminologia de la UB, format a partir d'arxius judicials de l'Audiència Provincial, i que procedeix de tota Espanya. "Quan vaig començar a escriure novel·la policíaca, em trobo que periodistes, jutges, policies, fiscals comparteixen el mateix discurs erroni, diuen que un país tan desorganitzat no pot tenir crim organitzat. Això era mentida, el que no havia arribat encara era el crim organitzat, que arribaria l'any 84", comença Martín. El recorregut que planteja aquesta activitat permet fer-se una idea de com era la societat de la postguerra, a través dels delictes i crims d'aleshores. També destapa el paper de la policia d'aleshores, molt hermètica fins a l'arribada dels Mossos d'Esquadra: "El cos de Mossos és el primer a obrir les portes a parlar amb escriptors com jo, per exemple, que per les novel·les necessitava parlar amb policies. La Policia Nacional, després dels Mossos, va decidir canviar el modus operandi i també fer-se més accessible".

A l'exposició veureu el paper fonamental que juga la premsa en la narrativa dels crims i delictes, una premsa molt mediatitzada per l'interès dels casos. "Vaig voler que el tema de l'estampita estigués molt present, perquè si miraves els diaris d'aquella època, se'n parlava constantment", comenta el comissari. Un periodisme que, puntualitza, no tirava de notes de premsa de la policia sinó que era molt més testimonial. Les proves del delicte i la premsa són la matèria prima dels autors com ell, que a partir de la realitat llavors en fan ficció.

Ampliar