"Mai no em van explicar que la meva germana havia estat assassinada"
L'Alberto Gómez dirigeix un documental 50 anys després de l'assassinat de la seva germana: "El peso de la ausencia"
/sdmedia.playser.cadenaser.com/playser/image/20239/21/1695318621367_1695318673_asset_still.jpeg)
"Mai no em van explicar que la meva germana havia estat assassinada"
23:52
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1695318621367/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
Hi ha històries colpidores, d'aquelles que et treuen la respiració i et fan pensar: "i si fos jo?". Fa 50 anys, una dona va ser assassinada pel seu marit. Tenia 24 anys i un fill molt petit. Un assassinat masclista que, l'any 1973, es va quedar en res. Una època en què es parlava poc, o gens, de violència de gènere i masclista; una època en què no es comptabilitzaven les dones mortes en mans de les seves parelles. El recompte es va començar a fer l'1 de gener del 2003: 1232 dones mortes per violència masclista. Aquesta dona, la Mª Carmen, no està comptabilitzada. Però ara, l'Alberto Gómez Uriol, director, està fent un documental de la història de la qui va ser la seva germana titulat 'El peso de la ausencia', amb el qual es pot col·laborar econòmicament.
La història de la Mª Carmen
Quan tenia 20 anys, l'any 1969, la Mª Carmen es va casar amb un policia. Després de la boda van començar els maltractaments: "van començar al viatge de nuvis", ha explicat l'Alberto, el seu germà, que coneix la seva història gràcies a un manuscrit que ella va escriure "quan va iniciar els tràmits de divorci", quatre anys més tard i amb un fill en comú. Ell creu que no va explicar-ho a ningú més, abans de la seva advocada, perquè "venia d'un món feliç i innocent", a més, estava enamorada i "l'amor a vegades juga males passades".
L'Alberto recorda que en "algun moment", la seva germana va manifestar por, però el que ha volgut destacar és la "valentia i coratge" que va mostrar: "li va fer front, i va ser la seva perdició". L'assassí ho va tenir fàcil, perquè al ser policia, "tenia una pistola a la porta de casa". L'assassinat es va cometre l'any 1973, quan ja s'havien separat formalment i s'havien dictat les mesures provisionals: "ell havia de deixar el pis". Ell va contractar un detectiu, la "tenia completament vigilada", i quan ella va sortir del pis d'unes companyes de la unicersitat per anar a buscar l'Alejandro, el fill que tenien en comú, l'estava esperant a la sortida: "la va disparar directament".
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisaradio/GW6SNT3RKRBEVOTWBDDEZ3DQD4.jpeg)
El van condemnar 18 anys a presó, però va sortir molt abans, "no va arribar a complir quatre anys". Tot plegat pel canvi de lleis entre la mort de Franco i la Transició, en concret la llei d'aministia, que va obrir la porta per altres delictes no polítics. En sortir de la presó va anar a buscar el seu fill, i aquí va començar el segon "malson" per la família de la Mª Carmen: "no havia perdut la pàtria potestat". Així doncs, es va emportar el nen, que fins aleshores havia viscut amb els seus avis. A la sentència del tribunal tutelar de menors, frases com "preparat per exercir una paternitat responsable" o que "independentment de les desavinences de la parella el nen no pot ser perjudicat". Assassinat masclista descrit com una desavinença de parella. L'Alejandro va viure amb el seu pare biològic fins als 14 anys, i l'Alberto recorda els moments en què marxava amb el també l'assassí de la seva mare "no volia marxar, s'agafava a les cames i plorava", ha recordat.
L'elefant a l'habitació
Quan tot això va passar, l'Alberto tenia 12 anys. A ell no li van parlar d'assassinat: "mai no em van explicar que havia estat assassinada, recordo perfectament que em van dir que havia tingut un accident molt greu". En aquell moment va créixer de cop: "creix una part teva i hi ha una altra part de nen". L'Alberto recorda la Mª Carmen com una persona "còmplice" que malgrat el "malson que estava vivint", mai va transmetre res d'això al seu germà.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisaradio/KGBDE3XSGNFQNJNLXEST76HO6I.jpeg)
El no haver-ho parlat mai li ha tocat. Recorda el "silenci espès" d'aquells dies: "estava desitjant anar a l'escola". Aquest "pes i silenci" s'ha prolongat durant tots aquests anys i "ha pesat molt" a tots els seus germans i els seus pares. No en parlaven, i el director ho atribueix "al dolor" que van patir. Van escollir el silenci per "gestionar el buit". Tot i que ha admès que "no és la millor manera", cadascú "va fer el que va poder". Era l'elefant a la sala: era obvi que hi era, però ningú en parlava.
El peso de la ausencia
En aquell moment, el concepte de maltractament no existia, i menys el d'assassinat masclista. L'assassí de la seva germana va ser condemnat a 18 anys, però en va sortir en quatre i això va marcar l'Albert: "fins ara no havia estat capaç d'afrontar-ho". Ara ho ha fet i per això està dirigint el documental 'El peso de la ausencia' que parlarà de tota la història de la seva germana. "És un homenatge a ella, un acte de justícia i amor". Per ell, "no és només un documental, és molt més".
Per poder-ho aconseguir, ha iniciat un verkami on qualsevol persona pot col·laborar econòmicament.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisaradio/V2A5FZQWPNGEVENRDHYVK6SCZY.jpeg)
Sobre la firma

Laura Polo Dalfó
Redactora, productora, reportera i el que faci falta a El Balcó de SER Catalunya. Graduada en Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra.