Haver de migrar per la teva orientació sexual

Leonardo i Dader van arribar a l'Estat Espanyol el novembre de 2024 fugint del seu país natal, Colòmbia. Allà eren activistes i defensaven els drets del col·lectiu LGTBI i de les dones víctimes de violència masclista, a través d'una empresa que combinava la venda de cafè amb accions socials. Part dels beneficis es destinaven a projectes comunitaris i d'empoderament, però aquesta tasca els va situar en el punt de mira de grups criminals.

“La nostra activitat va travessar fronteres invisibles”, explica Leonardo. Les primeres amenaces van ser per telèfon, a través de trucades anònimes. Però el clima es va tornar més tens quan van començar a patir agressions físiques al carrer. "El cafè és un producte molt competitiu a Colòmbia i al principi pensàvem que era per això que ens atacaven", explica. "Però després vam entendre que el problema era el nostre activisme".

Tots dos denuncien que la resposta institucional va ser insuficient. Quan van denunciar els fets a la fiscalia, els van dir que sense proves com “un tir” no podien actuar. Més endavant, el ministeri públic els va facilitar una armilla antibales —massa petita— i un telèfon mòbil per emergències. Tot plegat, lliurat a mà en un parc i en una cafeteria. La inseguretat va arribar al seu punt àlgid quan, a la ciutat de Pereira, van ser perseguits en moto. “Vam entrar en un centre comercial i vam trucar a la policia, però ens van dir que no tenien competències en aquella zona”, explica Dader.

"Cada dia se’ns tancaven més portes. El negoci del cafè va començar a perdre vendes. Ens vam haver de canviar de casa, vivíem amagats. No volíem esperar al fet que ens matessin", assegura Dader. Això els va fer prendre la decisió de marxar del país.

Amb el suport d’una ONG nord-americana, van aconseguir un vol fins a Màlaga. Pensaven que des d'allà seria més fàcil gestionar la seva situació. Però es van trobar amb moltes dificultats per aconseguir a una cita a Estrangeria i van acabar dormint a l’estació de tren i, alguns dies, pràcticament sense menjar.

El seu periple els va portar fins a Girona, on van trobar un advocat i on ara intenten reconstruir la seva vida. Estan sol·licitant asil i, tot i que encara viuen amb incertesa, mantenen l’esperança. “Tenim por perquè per estadística el ministeri està negant moltes sol·licituds a colombians”, diu Dader. “Estem a l’expectativa de què passarà amb nosaltres”.

Mentrestant, estudien català des del gener i esperen passar a la fase 1 del procés d’asil, que els permetria començar a treballar legalment.

Escolta l'entrevista sencera a l'Aquí Girona: