Gonzalo Cantó, cent anys d'homenatges

L’Ajuntament d’Alcoi en sessió del 31 de gener de 1923 va acordar la concessió de la distinció de Fill Predilecte a l’escriptor Gonzalo Cantó i el compromís de dedicar-li l’antiga plaça de la Trinitat, l’actual plaça de Gonzalo Cantó.

Gonzalo va nàixer un 27 de gener de 1859 a la nostra ciutat. Era fill de José Cantó Terol, premsador, i de Camila Vilaplana, mestressa de casa. Com tants altres joves alcoians, Gonzalo va entrar a treballar en una indústria, però prompte va demostrar una capacitat innata per a la improvisació poètica. Amb 14 anys, va portar a escena una comèdia. Animat per l’èxit, va començar a publicar versos en la premsa local.

Amb vint anys, va decidir abandonar Alcoi i dirigir-se a la capital on podia guanyar-se la vida escrivint: Madrid. Va usar pseudònims com Gustavo Cantares o el Gallo Canta. Col·laborava en les més populars publicacions de l’època, com La Avispa, El Globo, Mundo Gráfico, El Liberal, La Esfera, Blanco y Negro, Instantáneas, Don Quijote, Nuevo Mundo, Miscelánea o La Libertad.

Els seus inicis literaris van canviar quan va conéixer un altre bohemi que intentava guanyar-se un futur a Madrid, l’alacantí Carlos Arniches, amb el qual va formar tàndem. Durant sis anys van ser la parella creativa més singular del país en el gènere del sainet. Van traure deu obres, però l’any 1893 van deixar de col·laborar sense motiu conegut.

En solitari, Gonzalo Cantó va obtindre alguns èxits, com la sarsuela El maño, estrenada en 1906.

Va ser nomenat fill adoptiu dels ajuntaments de Toledo i Múrcia, acadèmic de Màlaga, soci d’honor del Casino d’Autors Espanyols, soci d’honor de la Societat Linares Rivas de Madrid i de diverses entitats literàries de València i Galícia.

En 1908 va ser rebut pels reis Alfonso XIII i Victoria Eugenia.

A partir de 1913 els trofeus literaris van ser successius. Primer, en els Jocs Florals organitzats per l’Ateneo Alcoyano, i després en els Jocs Florals de 1921, amb motiu del tercer centenari de sant Mauro.

Finalment, en 1923 l’ajuntament d’Alcoi el va nomenar Fill Predilecte. En acabar l’any, la nit del 28 de desembre, es va celebrar en el Calderón un gran homenatge a Gonzalo Cantó en presència del governador civil i de les autoritats locals.

No obstant això, els temps de glòria havien passat. El teatre havia canviat i els gustos eren uns altres. Arribava la generació del 27, mentre Gonzalo seguia ancorat en la poesia romàntica del XIX.

Una penya alcoiana, entre els membres de la qual estava el compositor Carlos Palacio, va començar a moure fils perquè l’Ajuntament li donara una pensió que no arribava a les dues mil pessetes anuals.

Finalment, Gonzalo Cantó va morir el 28 de novembre de 1931 enmig d’una penúria econòmica i afectiva.

Molts amics d'Alcoi pensaren que si haguera tornat a la ciutat no hauria passat tantes penúries, però tal volta Gonzalo no va voler que els seus veïns presenciaren el seu declivi personal i literari, i que sempre el recordaren pels seus triomfs en els teatres de Madrid.