A Alcoi tambè es plantaven falles

Alcoy

Les falles a Alcoi van nàixer a l’ombra de les discutides festes de Moros i Cristians, molt desprestigiades en el primer quart de segle. D’una banda, des del punt de vista moral pels efectes perniciosos del consum abusiu d’alcohol entre la classe treballadora i la proliferació dels jocs prohibits. D’altra banda, la vinculació de l’Associació de Sant Jordi amb el reaccionarisme catòlic.

Els ajuntaments republicans eren partidaris de festes laiques i, per això, i amb el suport de quantitat d’artistes locals, fomentaren la festa de falles, les quals també comptaven amb una notable presència popular i, sobretot, femenina, a l’estil de la ciutat de València.

En 1933 les primeres falles van arrancar amb sis monuments, amb algunes publicacions falleres, com «El Fallero», i la seua primera Fallera Major: Paquita Llorens Camallonga. Els monuments van ser colossals i en ells van treballar artistes com Juan Arques Blanes, Antonio Pérez Jordá, Arjona Vallet, Juan Amorós, Alfonso Gisbert, Juan Masià o José Vós. Les falles es van celebrar a finals del mes de juny i principis del de juliol, i van ser tot un èxit.

L’any següent la festa va adquirir més popularitat, amb catorze falles. Una de les més espectaculars va ser la que reivindicava el mercat cobert, que consistia en un gegant que portava sobre la seua esquena la maqueta del nou mercat amb la llegenda:

«Sí, senyores, està vist, // per a això del nou mercat, // un gegant es fa precís».

L’últim any de falles alcoianes va ser en 1935, amb quinze grans monuments i tota classe de festes al voltant seu. Les falles ja rivalitzaven amb la festa de Moros i Cristians que a més vivia una escissió entre el sector més integrista i un altre més progressista, i amb filaes en un bàndol o altre. Alguna llegenda de falla feia referència a aquesta guerra encoberta entre els festers:

«Moros i cristians i falles,

mos donen dies alegres.

Malgrat Don i a Donya

que boicotegen les festes».

La Fallera Major, en aquest últim any de festes va ser Delfina Brotons.

L’any següent, tot estava previst per a celebrar falles, però, la rebel·lió militar del 18 de juliol va precipitar una guerra civil. Ja no s’hi tornarien a celebrar, perquè amb la Dictadura la festa de moros i cristians va recuperar la seua exclusivitat en el calendari alcoià.

Hui dia encara causa sorpresa la gran qualitat de les falles que Alcoi va crear del no-res, gràcies al treball d’uns impressionants artistes que es van posar al servei de la República. Malauradament, alguns ho pagaren amb la presó, l’exili o l’ostracisme, mentre uns pocs, com Antonio Pérez Jordá van recuperar a poc a poc el seu protagonisme en el món artístic local.

Un cas dramàtic va ser el del pintor i modelista Juan Masià Doménech, del qual podem vore les pintures que adornen el vestíbul abans de la sala de plens de l’Ajuntament. Masià va dissenyar i construir carrosses i va decorar alguns cinemes i teatres com el Principal, Calderón, Teatre Circ, Salesians i Avenida. La decoració del Capitol va ser la seua última obra a Alcoi. Davant la falta de faena va emigrar a l’Argentina en la dècada de 1950. En la ciutat argentina de Córdoba va treballar com a decorador i professor de l’Escola d’Artesania. Va morir a Buenos Aires a causa d’un desgraciat accident de trànsit.