Alcoi, capital del teatre

Alcoy

Cada 27 de març i des del 1961 se celebra al món el Dia Mundial del Teatre, per una iniciativa de l’Institut Internacional del Teatre.

Parlar de teatre a Alcoi és parlar de la pròpia ciutat perquè sempre la societat alcoiana ha estat vinculada a les representacions. En temps passats estes tenien un caràcter religiós, però progressivament van donar pas a les funcions profanes fins a arribar al segle XIX quan es construeixen els teatres pròpiament dits, com va ser el cas del Teatre Principal.

La seua creació va ser també fruit de la conjuntura històrica a l’aprofitar l’exclaustració del convent de Sant Agustí i la seua destinació a usos públics. El recinte del teatre original va aprofitar l’antic refectori del convent amb un projecte de remodelació del tècnic municipal Juan Carbonell Satorre. La història d’aquest teatre ha estat ben estudiada per Ramon Climent en els dos volums que li dedica.

Malauradament, aquest teatre sempre ha patit de problemes estructurals que fan que encara hui s’haja de destinar una forta inversió per a poder reobrir-lo després de successives intervencions en 1979 i 2006.

Uns quants anys després de l’obertura del Principal, la gran quantitat de gent treballadora que hi havia a Alcoi va facilitar l’obertura de dos teatres de gestió popular i bàsicament per a funcions d’actors no professionals. Els dos teatres van obrir en el que aleshores era el carrer Corbella, actual carrer d’El Camí, i rebien el nom de teatre Cervantes i un altre que no tenim massa clar perquè apareix citat com Elíseo, i en altres com «El Liceo» mal pronunciat.

El Cervantes sobretot, a banda de ser el lloc de reunió per excel·lència dels treballadors, va ser la pedrera d’on van eixir grans actors alcoians, alguns dels quals van acabar com a professionals de l’escena o bé fins i tot com a ambaixadors de festes.

Aquest teatre Cervantes, que va obrir les seues portes en 1871, va tindre un final tràgic quan el 20 de gener de 1902 va patir un paorós incendi que el va destruir per complet.

Uns mesos després, en desembre, s’inaugurava el teatre Calderón amb la sarsuela «La tempestad». El teatre era propietat del Círcul Catòlic d’Obrers i va suposar una notable alternativa al Teatre Principal perquè tenia un millor espai escènic i més aforament. Ràpidament va consolidar-se com el teatre de la burgesia alcoiana.

A diferència del Principal, el Calderón va tindre una vida prou plàcida, amb només un incident destacable ocorregut en 1908 quan va actuar la mítica actriu Margarita Xirgú. Una de les funcions es va retardar i hi havia tanta gent esperant entrar que van començar a espentar les portes fins que va cedir una paret i resultaren ferides 17 persones, tres de gravetat. Diuen que a partir d’eixe dia les entrades foren numerades.

Era habitual que les famílies benestants tingueren abonaments per temporada, com era el cas, per exemple, de la família Gil-Albert. Durant l’hivern una de les criades de la família anava una hora abans al teatre i col·locava un braser perquè no passaren fred.

El Calderon va aguantar prou temps sense reformes fins que l’auge del cinema va obligar a remodelar-lo en 1944 quan la gestió estava en mans de l’empresa IVARCA. La darrera gran remodelació va permetre tornar-lo a la seua funció de teatre en març de 2007.

La classe treballadora, una volta desaparegut el teatre Cervantes, va aprofitar la iniciativa de la Societat El Trabajo per a construir un coliseu propi, el Teatre Circ, que obria les seues portes uns mesos després que el Calderón. La justificació de la creació d’aquest teatre era que generara ingressos per a la mutualitat obrera que era en eixos moments El Trabajo.

El Teatre Circ va obrir les seues portes en octubre de 1903 i la seua tipologia era la que estava de moda en la zona mediterrània. Dels 40 teatres circs que van construir-se des de finals del segle XIX només queda funcionant el d’Albacete.

Per últim, cal no oblidar el teatre dels Salesians, que manté el record del popular teatret del Patronat de la Joventut Obrera, que va fundar mossén Josep.