Els majors i la Sanitat

Alcoy

Als cinquantons ens toca viure uns anys de preocupació que afecten a les persones que, per sort, encara viuen i que són els nostres majors… i d’altra banda, els que estan per baix i qui pretenem educar. Diguem que ara hem de mirar amb molta atenció cap amunt i cap avall.

Cada dècada de la vida té les seues coses amb preocupacions noves i inquietants. Pel que fa als xiquets i els seus problemes, ho deixarem per a pròximes columnes. Hui vull centrar-me en els majors. Els nostres majors “flirtegen” amb els 80 anys. Alguns estan fantàstics, uns altres un poc tocats i uns altres, un poc fotuts.

L’esperança de vida s’ha disparat gràcies a la ciència una barbaritat, de tal manera que jo mateix, fa 100 anys, ja seria un ancià.

Una de les obsessions que ens persegueix és intentar allargar la vida dels nostres pares i mares -i algun sortut que encara té uelos- i fem tot els possibles per mantindre’ls al nostre costat el màxim.

És temps d’agrair-los tot el que han fet per nosaltres durant tots aquests anys. Ens han donat una educació, molt d’afecte i han procurat que no ens faltara de res. Ho han aconseguit, sense dubte. És temps de cuidar-los i de revertir-los tot allò que ells han invertit en nosaltres.

Però per a això, necessitem la col.laboració dels sanitaris, dels metges principalment. Persones que ens ajuden molt, però que de vegades prenen fill per randa allò que diuen els seus llibres. I eixos manuals sentencien que les persones de més de 75 anys estan quasi fora del sistema i, per tant, cal dedicar més atenció, inversió i dedicació als més joves. En la teoria té sentit, però em negue. Com els deia, en els últims mesos, les visites als metges amb els meus majors han estat constants. I en cada metge, la mateixa pregunta:

-Què quants anys té vosté?

En dir-los que tenen 76, 79 o 80, de manera inconscient abaixen la mirada i els muscles i comencen a dir que “a eixes edats… què volem?

Doncs volem que s’esforcen i que tracten als nostres majors com si tingueren 60 i no 80. Perquè en moltes ocasions, els iaios estan millor que nosaltres, i només passen per un mal moment o per una malaltia que superaran.

No podem traure fora del sistema sanitari als majors, no devem enviar-los al retir. Perquè tenen forces, energia i sobretot ganes de viure.

I haver de recórrer a la sanitat privada perquè els facen cas és una perversió que fa una mica de vergonya.