Historia
Cròniques alcoianes

Gonzalo Cantó protagonista de la Fira Modernista

Fill Predilecte d'Alcoi, l’Ajuntament ha decidit que siga el personatge central de la edició 2024

Cròniques alcoianes (25/03/2024) "Gonzalo Cantó protagonista de la Fira Modernista"

Cròniques alcoianes (25/03/2024) "Gonzalo Cantó protagonista de la Fira Modernista"

04:57

Compartir

El código iframe se ha copiado en el portapapeles

<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1711375103653/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Alcoy

Fa quasi un any li dedicàvem un altre programa de rècord amb motiu del centenari de l’homenatge que li va retre la ciutat d’Alcoi després de distingir-lo com a Fill Predilecte i la dedicatòria de l’antiga plaça de la Trinitat, l’actual plaça de Gonzalo Cantó. I enguany l’Ajuntament ha decidit que siga el personatge protagonista de la Fira Modernista. L’enhorabona per endavant a l’autora del cartell, Lola Llopis.

Tornant al personatge protagonista, cal dir que Gonzalo Cantó Vilaplana va nàixer a Alcoi un 27 de gener de 1859. De ben jove va mostrar una capacitat innata per a la improvisació poètica i una gosadia que l’animà a anar-se’n a Madrid a buscar l’èxit literari. Allí escriu en multitud de revistes i periòdics, com El Globo, Mundo Gráfico, La Esfera, Blanco y Negro...

Aleshores, coneix Carlos Arniches, també company de misèries, i decidixen unir els seus esforços i talents escrivint el sainet Casa Editorial, el qual estrenen en el Teatre Eslava en febrer de 1888 amb un èxit inesperat. El conegut com a «gènero chico» va unir durant sis anys Arniches i Cantó, una col·laboració fructífera de la qual van sorgir nou obres més, fins que en 1893 deixen de fer obres junts sense cap explicació.

En quin temps viu Gonzalo Cantó? El públic, que vol desconnectar de la debaclepolítica que viu el país, devora els espectacles d’entreteniment. Els antics cafés-teatres són desplaçats pels teatres per hores, on prenen el públic pren una consumició i presencia una actuació per un preu mòdic. També hi ha cafés-cantants, fórmula intermèdia entre el café i la taverna. El gènere ínfim, amb els cuplets coents i balls insinuants, enlluerna el públic. Els salons de varietats, com el Saló Japonés, omplin també tota una època de la vida teatral madrilenya. És el temps en què les artistes gosen d’una popularitat immensa, com és el cas de La Chelito, Raquel Meller, Tórtola Valencia, o algunes estrenes es converteixen en tema de debat nacional, com és el cas de La corte de Faraón, interpretada per primera vegada en 1912.

Gonzalo Cantó va ser durant uns anys el rei del teatre per hores, unes peces breus no superiors a una hora i que podien anar acompanyades de música.

El públic s’havia cansat del teatre llarg, avorrit i car. Hi havia uns preus populars i més flexibilitat horària. I això suposava també democratitzar el teatre, ja que permetia satisfer l’afició i la demanda d’un públic cada vegada més popular.

En aquest ambient, Cantó encara aguanta uns anys d’èxit amb obres com El asistente del coronel o la sarsuela El maño, en què canta l’alcoià Miguel Miró.

Després, els canvis de gust del públic, fan que Cantó cada vegada semble més allunyat i ell mateix ja no comprén la literatura que fan aquell que coneixem com la generació del 27 i que ell arriba a menysprear-los.

 
  • Cadena SER

  •  
Programación
Cadena SER

Hoy por Hoy

Àngels Barceló

Comparte

Compartir desde el minuto: 00:00