Bon viatge amic

Hui em permetran una llicència personal a l’hora de fer aquesta columna que possiblement és una de les més complicades que he fet. Escric aquestes línies sols unes hores després que m’hagen comunicat una notícia devastadora: la mort d’un amic. I per ironia del destí, aquestes línies seran escoltades el dia en què t’acompanyarem en el teu últim servei.

La raó és que qualsevol mort et colpeja i et torna a la realitat de la vida, a apreciar aquelles coses que són realment importants i que, normalment passen desapercebudes. A veure què és millor viure moments intensos que tenir possessions materials, a què el millor tresor és el temps compartit amb les persones que t’estimen.

I el buit et provoca dolor i culpabilitat. I el cap comença a pegar voltes: haguera pogut trucar-li més sovint, preocupar-me més, visitar-lo... quan en realitat, aquestes reaccions, són la manera que tenim de donar-li sentit a allò que no en té i a trobar respostes que mai tindrem.

I què ens queda?

Sols els records viscuts, els moments d’infantesa compartits, les eixides amb els amics, les acampades... i tantes i tantes històries que començaran a vindre a la nostra memòria un poc desdibuixada pel pas del temps.

Amic, hui ja no estàs.

S’ha acabat eixe sofriment que sols tu portaves i que ha arribat a ser insuportable.

No puc comprendre el que ha passat, no tinc res a perdonar-te, no hi ha cap culpa... sols agraïment per haver-te conegut, per haver experimentat la teua bondat sen se límits i sols espere que hages pogut trobar la pau que tant buscaves.