Respectar les normes

Alcoy

Tenia companyes a escola de dues classes: les que acceptaven les normes i les que només esperaven l’ocasió de trencar-les. No es plantejaven si la directriu era útil a la majoria o només una arbitrarietat dels qui tenien la paella pel mànec. Saltar-se les instruccions era un instint inajornable que emergia de l’esperit de les avalotadores en el mateix moment que la professora abandonava l’aula.

El record no em molesta, només eren adolescents amb ganes de reafirmar la seua personalitat enfront de companyes més conscients del seu entorn. El que em molesta és adonar-me que algunes persones mai superen aquesta fase. Són els ciutadans immadurs, ancorats en el comportament infantil, els que fan necessari que l’Ajuntament d’Alcoi s’haja de plantejar posar càmeres per vigilar que els aparcaments de càrrega i descàrrega s’usen correctament. No ho diuen les plaques? No ho diuen les ratlles pintades a terra? Per què a més hem de gastar diners en càmeres, electricitat per fer-les funcionar i temps del personal en revisar les gravacions?

Això em recorda la reflexió que em provoquen els rètols de prohibicions diverses. Sempre pense que els han posat perquè la gent ha fet abans allò que prohibeixen. A voltes fan referència a comportaments senzills, com ara no menjar dins d’una sala d’exposicions. D’altres revelen conductes realment extraordinàries. Una vegada vaig veure un cartell que deia: Prohibit pujar, seure, jaure i jugar damunt del mur. No vull imaginar tot el que la gent havia arribat a fer damunt del mur d’aquell castell amb una caiguda a la fossa exterior de més de set metres. El d’una gelateria deia: No asseure xiquets a la barra i no deixar-los tocar les neules i les galetes. S’ho imaginen?

A ningú li agrada que li prohibisquen coses i menys que el graven amb una càmera, però és que amb el trellat i el sentit comú n’hauríem de tenir prou per a no fer certes coses i per respectar normes que es posen per facilitar la vida de la gent. Convé recordar una cosa que resulta una mica incòmoda: la teua llibertat comença on s’acaben els drets de l’altre. Però, clar, per a què fer cas dels senyals de les zones de càrrega i descàrrega quan no hi ha un guàrdia al davant?