Aquell dia

Alcoy

No vaig poder votar a les primeres eleccions perquè no tenia els vint-i-un anys de la majoria d’edat franquista, encara vigent, així que fins a aquell dia només havia pogut fer valdre el meu vot a les segones eleccions generals. Feia exactament set setmanes que treballava al diari Ciudad de Alcoy.

No era un mitjà que dedicara les periodistes jovenetes exclusivament a faenes rutinàries, però sí que les assumíem després de prendre’ns molt seriosament la recollida d’informació i la redacció dels reportatges que ens encarregaven. A les 18,23 de la vesprada del 23 de febrer de 1981, havia acabat les tasques importants i buscava dades per a confegir una precària predicció meteorològica. Des de la porta del despatx del director oberta arribava, a través de la ràdio, la veu del secretari de la Mesa del Congrés cridant els diputats a votar la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president. Martín Valero, Manuel. No. Martí Ala... Alto! Quieto todo el mundo! Al suelo! I les ràfegues de dispars de subfusell.

Ho havien tornat a fer.

El primer pensament que em va venir al cap va ser que la democràcia havia sigut un miratge de curta durada que es trencava tot just estrenada.

M’havia incorporat a una redacció progressista, disposada a contribuir al canvi polític i a donar-li a la ciutat una premsa moderna, ajustada a l’evolució democràtica que vivíem en aquells moments, cosa incompatible amb un govern totalitari. Una nova guerra civil –que era un dels escenaris possibles– amenaçaria la nostra integritat física, i una victòria ràpida dels colpistes arruïnaria el nostre futur.

Commoció, angoixa, intranquil·litat, preocupació, tristesa i por són algunes de les emocions que vaig experimentar quan va arribar el ban de Milans del Bosc que declarava l’estat de guerra a tota la regió, les activitats dels partits polítics i els sindicats eren il·legals. Les vagues, també.

Hi ha dos documents que haurien de llegir els qui actualment tenen temptacions de totalitarisme: el Fuero de los Españoles de 1945 i el ban de Milans del Bosch de 1981. Amb aquests dos texts n’hi ha prou per comprendre què podem perdre i perquè la memòria és essencial.