Sociedad
AMB VEU DE DONA

Rosa Mari Sorribes: "mai he sentit por tot i rebre més d'un cop amenaces de mort"

La veterana periodista andorrana protagonitza el quart capítol d'Amb veu de dona en què repassa 40 anys de professió

Amb veu de dona. Quart capítol. Rosa Mari Sorribes

Amb veu de dona. Quart capítol. Rosa Mari Sorribes

32:07

Compartir

El código iframe se ha copiado en el portapapeles

<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1577712619_187471/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Andorra la Vella

La veterana periodista Rosa Mari Sorribes és la protagonista del quart capítol de la segona temporada d'Amb veu de dona, que patrocina l'Àrea de Polítiques d'Igualtat del Ministeri d'Afers Socials, Habitatge i Joventut, en el què detalla els 40 anys de professió així com les vivències d'infància i joventut marcades per la prematura mort del seu pare, represaliat de la guerra civil.

Sorribes ha estat la primera dona en exercir el periodisme al país, la primera dona en ser cap de redacció d'un mitjà de comunicació a Andorra i la primera dona directora, juntament amb Mari Carme Grau, d'un mitjà escrit.

Ha estat corresponsal dels principals mitjans espanyols i catalans a Andorra, des d'El País i fins a TV3, passant per la SER, l'agència EFE, El Periódico i d'altres.

Ha viscut "la Reformeta", l'atracament d'ETA, els aiguats o l'aprovació de la Constitució i alhora ha estat impulsora de moltes i diverses entitats entre les quals l'Associació d'escriptors, Àgora Cultural o l'Associació d'afectats de fibromiàlgia i fatiga crònica (Amare).

Neix el 1948 a Balaguer i aviat es queda orfa de pare, exiliat republicà. La mare, modista, es dedica a cosir per a les cases benestant de la localitat, patint moltes privacions. La Rosa Mari ha estat sempre molt crítica amb l'educació que va rebre, primer de les monges i posteriorment de l'escola nacional. "En unes, només ens ensenyaven a resar i a cosir; i a les altres, a cantar i recitar les gestes falangistes; allò era adoctrinament!".

A casa de la Rosa Mari hi va haver moltes privacions però mai hi van faltar "ni llibres ni amor". El què no va aconseguir a l'escola, ho buscava a les biblioteques. I assegura que "vaig desvirgar molts llibres de les cases potents de Balaguer on la mare cusia".

Als 12 anys no pot continuar estudis perquè la família no podia permetre's pagar els viatges i l'estada a l'institut a Lleida per fer el batxillerat. "Aleshores ja hi havia institut a Balaguer però només era per nois; les noies no hi teníem dret".

Rosa Mari Sorribes amb Joana Viusà amb l'escriptor andorrà Antoni Morell en un sopar amb la premsa. / Rosa Mari Sorribes

Així doncs no fa estudis superiors i s'apunta a les acadèmies "on fer el secretariat, el màxim al què una dona podia aspirar en aquella època".

La seva inquietud per la cultura la porta a guanyar diversos premis literaris i fins i tot "cinc pessetes per assistència a la biblioteca".

Participa a totes les organitzacions culturals per tal d'aprendre i formar-se: l'orfeó balaguerí, Òmnium Cultural i fins i tot la Sección Femenina.

Fins que el 1968 topa amb el cineasta andorrà Jordi Gigó, fill d'exiliat, en un cinefòrum organitzat per Òmnium. Es casen a Escaldes l'estiu d'aquell any i junts posen en marxa de les primeres acadèmies d'idiomes. S'inicia en el món del periodisme juntament amb Gigó a la revista Claror, fonamentalment cultural. Fins que el 1974 formen part de l'equip inaugural del primer diari escrit al país: Poble Andorrà.

Des d'aleshores, Sorribes es dedica professionalment al periodisme. És la primera dona periodista en exercir al país. I en ser forana, no hi tenia accés ni a les sessions de Consell General ni al plens dels comuns.

"No m'he sentit mai rebutjada ni com a periodista ni com a dona; em tractaven com una professional i, suposo que pel fet de ser molt discreta, em feien confiança".

Tot i així reconeix que va patir amenaces de mort: "per un tema de caça, un cop; i per una estafa amb carn, un altre; però no he tingut mai por; no els hi vaig donar la més mínima importància" malgrat que alguns companys com Maurice Vincent van patir atemptats o la declaració de persona non grata en el cas de Gualbert Osorio.

Rosa Mari Sorribes en un acte al Consell General. / ATV

Sorribes es mostra molt crítica amb l'Andorra actual: "s'ha perdut l'ànima; tot es fa per diners, és ben bé el 'tant tens tant vals', per calers hi ha qui s'ha venut el país, no hi ha solidaritat i si bé sempre hi ha hagut els pota negra, les quatre famílies i els cacics, avui és molt exagerat".

També es mostra molt crítica amb el periodisme actual, especialment el d'alguns mitjans escrits: "s'han convertit en premsa groga; són com El Caso".

Entre tots els actes històrics viscuts el què més l'ha colpit ha estat els aiguats del 1982. "Pujàvem de Lleida perquè haviem baixat a veure els meus sogres; havíem deixat el meu fill petit a casa dels padrins perquè tenia xarampió; i vam pujar amb la nena que tot el camí ens deia 'què ens morirem?' de tot el què ja ens trobàvem; a Sant Julià ja no vam poder seguir; al Jordi se'l va emportar el Sometent i a mi em van demanar prendre la càmera i fer fotografies per a Andorra 7, on aleshores jo era la cap de redacció; la nena se la va quedar la Roser Duró, la dona d'Òscar Ribas, fins que la vam poder deixar amb la tieta; recordo les màquines del Daniel Armengol obrint pas, vaig col·laborar fins i tot fent entrepants, i cada cop que passo per segons quins edificis recordo com entrava i sortia l'aigua; avui ja ho hem oblidat; i pot tornar a passar!" explica.

Sorribes es va jubilar fa una dècada. El 2013 va rebre el reconeixement d'Àgora Cultural juntament amb Gerard Claret i Joan Massa, un guardó que la va fer especialment feliç: "jo que no soc ningú al costat de personatges tan importants, referents en tants camps!".

Es defineix com a feminista, assegurant que "no entenc que una dona no ho sigui" i creu que la professió no li ha fet prou justícia: "aquest és un món d'enveges i d'egos; nosaltres hem de ser cronistes del nostre temps, hem de tenir un criteri clar i precís i no tothom ho aconsegueix" afirma.

Des de fa un temps viu fora del país, desconnectada de la professió però "no de l'actualitat que segueixo atentament". I per ara renuncia a escriure les seves memòries o articles d'opinió tot i que manifesta que "vaig escrivint; potser algun dia dono una sorpresa".

Conserva més de 3.000 llibres, milers de negatius i fotografies, llibretes d'anotacions i cintes de cassete. Un llegat que vol deixar en mans de l'Arxiu Històric Nacional.

 
  • Cadena SER

  •  
Programación
Cadena SER

Hoy por Hoy

Àngels Barceló

Comparte

Compartir desde el minuto: 00:00