La pau és el camí

Resulta lamentable que en el segle XXI i en l'anomenat bressol de la civilització occidental, hem de nomenar una de les paraules que hauria de caure en desús i quedar en l'oblit com és guerra.

Resulta desolador que l'experiència humana, la història, no servisca per a res, quan torna a posar-se per davant el llenguatge de les armes.

El bel·licisme no entén de raonaments, és la supremacia de la força, de la punyada en la taula davant la impotència de l'inferior, de l'humiliat que veu com s'obri la porta a la destrucció.

Molts pensàvem que ara, entre nacions avançades ja s'havia acabat amb les invasions, els arravataments de poder i l'enfrontament territorial. El que és ben cert i resulta xocant que la quantitat de persones a favor de la pau i contra les guerres en tot el món és infinitament superior als que desitgen qualsevol conflicte.

L'absència de guerres ha sigut una de les aspiracions constants, un ideal de la humanitat.

Immanuel Kant ja va escriure l'any 1795 un assaig anomenat “Cap a la pau perpètua”. El filòsof reconeix que és el major repte. És un deure per a la humanitat i confiava en el fet que tard o prompte es podia aplegar a una pau definitiva.

Gandhi, un dels grans impulsadors de la pau, ja va dir que la no- violència és més poderosa que l'arma més destructiva ideada per l'enginy humà.

Un dels grans investigadors sobre la pau, el sociòleg noruec Johan Galttung va canviar la famosa frase en llatí de previndre en cas de guerra en: “si vols la pau, prepara't per a la pau”.

Educar contra la guerra és la gran alternativa a través de la qual els originadors de conflictes s'ho pensen dos vegades. Els xiquets ens recorden amb frases simples el que pensen de la pau. “La pau és brillant, la pau és molt millor”, “pau és no barallar-se, pau és ajudar -se, pau és ser tots amics” “Menys mal que hi ha pau”. De moment, la pau perpètua continua sent una utopia, però cal seguir esforçant-se per convertir-la algun dia en realitat.