El fracàs de la Humanitat

No acabe d’entendre el mapa geopolític de l’Europa de l’est. Aquella part del món que vaig estudiar de xaval com l’Unió Soviètica, vaig veure desmembrar-se a la distància durant la meua adolescència i vaig visitar, imbuït de l’esperit d’un dels meus novel·listes de capçalera, el magistral Le Carré i no sense problemes de visats, fa una dècada.

No tinc doncs opinió política del que allí està ocorrent –escric açò a dia 1 de març i espere i desitge que quan vostès vinguen a escoltar-ho la invasió d’Ucraïna tan sols siga un malson-. És massa complex per a qui no dedica tota la seua atenció a les qüestions idiosincràtiques de cadascun d’aquells països. Però sé que tanta culpa té el canalla de Putin amb la seua megalomania de rearmar la Gran Rússia com l’arter del Biden i el seus socis de major pes a l’OTAN que juguen a envoltar a l’antic rival pensant en acollonir-lo amb la seua demostració de força.

Sí tinc opinió i ben clara del que pense de la guerra. No hi ha demostració més gran del fracàs de la política, que és l’argumentari que es va inventar per a substituir els enfrontaments bèl·lics, i del fracàs en general de l’espècie humana que una guerra. Significa que després de mil·lennis no hem aprés gens ni mica, que continuem sent simis dispostos a mostrar els genitals a l’altre amb el simple fi de fer-lo recular, i que si això no és suficient, el següent pas serà l’agressió. No està tan allunyada la imatge d’aquell mono amb l’os a la mà que copejava a un enemic al principi de 2001, una odissea de l’espai, de qui maneja un tanc, un míssil o qualsevol altra arma del tipus que siga i que cada volta perfeccionen més la seua letalitat. Per a això si que hem estat espabilats per aprofitar l’evolució.

És trist, molt trist el que estem vivint. A qualsevol lloc del món, evidentment, però més a la vella Europa, el bressol de les civilitzacions. Redacte aquest text mentre escolte riure a un programa vespertí de la ràdio i encara em sembla més gran l’absurd.

Cada una de les persones que sense saber el motiu perd les seues pertinències, la casa, i fins i tot la vida, suposa un fracàs que ens hem d’anotar tots i cadascun dels humans, bé per participar d’una manera o altra d’aquest despropòsit, bé per callar i pensar sols en que no ens aplegue el desficaci, la caiguda de les borses no siga molt gran o el preu de la benzina massa elevat.

És trist, molt trist el que estem vivint.