Cuina Frankestein

Bon dia. Feia 44 anys que no havíem tocat la cuina i necessitava una renovació integral. La cuina de ma casa és xicoteta, tant, que quatre persones trafegant en ella són multitud. Per això vaig pensar que seria una obra facileta i que no farien massa polseguera ni enderrocs. Què crua és la ignorància… L’enviscada ha sigut monumental, de repica’m el colze, perquè no és una qüestió de tamany, és que quan renoves la cuina entra en ta casa un batalló de gent, a saber: obrers, escaiolistes, marmolistes, lampistes, el vidrier, el fuster, l’electricista, el del gas, el pintor… I no sé si oblide algún altre ofici. Durant un mes sencer ma casa ha sigut l’any 10. Tota la cuina traslladada al menjador així que no teníem ni cuina ni menjador, convertit éste últim en una espècie de magatzem multiusos.

La casa era la passarel·la d’un desfile de professionals de diferents rams, gent jove i molt competent, encara què entre ells no paren de remugar i despotricar els uns dels altres: l’obrer renega del marmolista, el marmolista de l’obrer, el fuster posa a caldo a l’obrer i al marmolista, el lampista tira sapos del fuster, i l’electricista pregunta: “quin ‘fontanero’ ha fet açò?”. Va vindre el vidrier a posar la finestra i va dir: “Però què han fet ací els obrers? És que no gasten el nivell?"

Vaig arribar a pensar que ens quedaria una cuina Frankenstein, i que donaria la llum i xorraria l’aixeta de la pila, no sé. Però no. La cuina ha quedat funcional i moníssima.

Ara ha d’acabar el pintor, que és de confiança i té una vena artística, i si li dius que vols un blanc trencat ell diu que no, que millor un cremeta suau, que a ell el blanc trencat no li agrada, i jo li dic: “Però és ma casa, no la teua”, i ell diu: “Però l’especialista sóc jo”.

Al final, blanc trencat, clar, perquè ho dic jo, que sóc qui paga, i ell pinta, però no canta, que és el que solen fer els pintors; ell pinta i protesta.

Els oficis són escoles de remugons.