Pedres

Allò era una representació perfecta de la realitat. Estàvem al taller de gènere i addiccions que vam organitzar al GARA. Imagineu allà asseguts un home i una dona. L’home havia de carregar amb una sèrie de pedres que se li imposaven des de que naixia. Igual que a la dona. Les pedres per a l’home estaven molt clares. Eren aquells rols de gènere que se’ns imposen.

Ell havia de portar el pa a casa, havia de treballar, havia d’expressar ràbia, però no podia expressar, per exemple, tristesa, ni plorar en públic. Havia de ser fort, valent, no havia de tindre mai por. A la dona se li posaven quasi el doble de pedres que a l’home. A banda de treballar, de cuidar de la casa, de ser mare, havia de ser bella, havia de cuidar de sí mateix, havia de ser la dona perfecta en tots els àmbits de la seua vida.

Quan els dos es van alçar i van haver de caminar, pràcticament la dona no podia amb totes les llosses que tenia. Li costava molt mantindré l’equilibri. I quan als dos se’ls va posar l’última de les pedres damunt, l’addicció, la dona, no va poder suportar-les i totes van caure a terra. Com veiem en esta representació tan visual, la dona sempre és més vulnerable a moltes qüestions. Per exemple a la qüestió de l’addicció.

Ella pateix un doble estigma social perquè se la castiga doblement, per ser dona i per ser addicta. Perquè al ser addicta no compleix tots els rols de gènere que li imposa la societat. Deixa de ser bona dona, bona esposa, bona mare, i se li castiga el doble. Hauríem de pensar sinó hauríem de començar a deixar d’imposar tantes llosses a homes i dones des del naixement i buscar més un equilibri entre els dos gèneres.