María José es jubila

Com a docent d’alumnes de més de 18 anys cada vegada admire més als Mestres dels xiquets xicotets. Durant la vida t’influeixen els teus mestres i professors, però quan eres pare et marquen també els mestres dels teus fills. Suny, Susanna, Pepi, Amparo, Ricard, Carolina, Mari Mila i Ori, són noms que ja et seran familiars per a sempre, perquè han format als teus fills en la escola pública El Romeral, de la que sempre estic orgullós.

Però vull parlar ací d’un cas especial. María José Alcaraz va vindre de Múrcia i no només no va tindre problemes en aprendre valencià, sino que va acabar donant classe en el idioma que ella considera natural d’allà on viu. En una etapa no obligatòria però fonamental va donar classe al meu fill en els tres anys d’infantil i els va ensenyar i educar, mai adoctrinar, demostrant que els xiquets son esponges. Vaig tindre la ocasió d’acompanyar-la en classe parlant a xiquets de tres anys del temps, o visitant la almàssera de la Cooperativa de Cocentaina. No oblide una frase seua, que es deu aplicar a la educació i a la vida en general, quan li vaig mostrar la meua preocupació pels mestres que ens tocarien en un futur: “de tots els mestres que tinga, bons i roïns, acabarà aprenent, tot afegeix experiència”.

Vaig tindre ocasió de compartir durs moments personals en esta etapa amb ella i es va crear tan bon grup de pares i fills que encara es manté la relació, 14 anys després. Es va jubilar el passat 11 de febrer i deu gaudir d’un merescut descans. Pot ser esperaven que parlara d’un extraordinari mes de març, on hem passat de la sequera a l’excés, o de la meua afonia, però l’agraïment a Maria José, com a símbol de la importància de la educació era obligat.