Comptes pendents

Sembla mentida, però sí. Dos anys després que irrompera en les nostres vides la pandèmia de coronavirus, el Govern ha decretat el final d'aquesta llarga travessia pel desert. La decisió de no informar de manera diària sobre el nombre de casos i la imminent desaparició de la màscara en els espais interiors, així ho confirmen. I un no pot evitar tindre la mosca darrere l'orella.

És cert que les campanyes de vacunació han propiciat un descens important dels contagis, i que la pressió hospitalària està a anys llum de les primeres onades del maleït virus. Però, tenint en compte que la incidència continua sent considerable, no puc deixar de preguntar-me si la decisió de donar per liquidat l'assumpte no tindrà relació amb el fet que els ciutadans ja tenim bastant amb la interminable escalada dels preus, i que la pressió que estem suportant des de fa tant de temps amenaçava amb esclatar d'una forma o una altra.

I arribats a aquest punt, soc de l'opinió que el tema no es pot deixar resolt, així, sense més, perquè correm el risc d'oblidar qüestions que encara mereixen, com menys, una explicació. I en la llista de comptes pendents, el succeït en els pitjors moments de la pandèmia en les residències de la tercera edat, començant per la d'Oliver, a Alcoi, ocupen el primer lloc de la llista. Perquè encara estem esperant que algú ens diga els motius i les responsabilitats de l'alt nivell de defuncions, per molt que semble que existisca una obstinació a tirar terra sobre l'assumpte i que tot quede en l'oblit.

D'altra banda, compatir, com no podia ser d'una altra forma, l'alegria per la recuperació de la normalitat, també en les Festes de Moros i Cristians, que per fi tornen als nostres carrers. Això sí, el fet que just el dia abans de l'inici de la celebració siga el triat perquè les màscares desapareguen de les nostres vides, pot donar el missatge que ja tot val. Cal recordar que la bestiola segueix ací, i que a tots ens vindrà bé una mica de prudència.