Roser Molné: "Les dones hem avançat però encara queda molta feina per fer"

Andorra la Vella

Roser Molné té les idees ben clares als seus 93 anys. Malgrat no haver estat mai a primera línia política, analitza amb saviesa i un discurs clar i coherent la situació actual de les dones i del país.

Molné, de cal Palanques, és una de les nou signatàries de la súplica pel vot femení de la Massana i el seu testimoni és vital per conèixer l'evolució del país del darrer segle.

Pertany a una de les sagues familiars més importants per al comerç, el turisme i la política d'Andorra. La seva memòria és clau per conèixer l'etapa entre la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial quan l'hotel de la família era lloc de refugi i aixopluc dels que fugien dels dos conflictes. També ho és del creixement posterior, del què èrem i del què som, de la misèria i pobresa al desenvolupament turístic, i d'una generació de persones que van treballar de valent per tirar endavant, fetes a elles mateixes gràcies a una visió emprenedora com no hi ha hagut ni abans ni després. I, com no, de la demanda del sufragi universal.

Neix al setembre del 1932 al Cap del Carrer de la Massana. Es la petita de vuit germans i això la marca especialment perquè li permet fer coses que altres dones de la seva edat no tenien permeses: estudiar, fer la secundària a fora del país o treure's el carnet de conduir. "Era molt mimada" reconeix.

Recorda uns hiverns durs, de nevades intenses, de com per anar a l'escola els homes feien "rota" obrint camí amb pales i les seves pròpies cames, amb un tros de llenya sota el braç per escalfar-se a la classe on hi havia més de quaranta nens i nenes de totes les edats intentant aprendre coneixements bàsics.

Estudia a l'escola francesa de la Massana i d'aquella etapa recorda un mestre estricte i sever, Monsieur Font, de qui va aprendre molt.

Amb només 14 anys la família l'envia interna a Prades per fer l'ensenyament secundari i la primera setmana la passa plorant, de por i d'enyorança. Després s'acostuma, fa colla amb vuit nenes més d'Andorra fins que acaba, amb setze anys, aquesta etapa i decideix que no vol estudiar més. "Vaig entrar directament a cinquième (el primer curs de la secundària actual), segurament per edat, i em va costar molt, sobretot les matemàtiques, que em van portar de corcoll tota aquesta etapa". Així que, en acabar, torna a Andorra per treballar al negoci familiar, sobretot la botiga i el bar. Fer de botiguera li encantava: "preparar les comandes, les compres, els prestatges, atendre les clientes...A mi m'agradava molt" i tant és així que hi és fins que es casa a principis dels anys seixanta.

La Roser recorda una infància feliç malgrat un context molt dur. Vivia al marge d'un clima bèl·lic constant, jugant al carrer i entre la botiga, el bar i l'hotel. Però recorda perfectament el pas de passadors, refugiats, gendarmes i agents de la Gestapo de manera constant.

"L'hotel sempre era ple de gent que venien de pas. Molts arribaven sense res perquè els ho havien pres tot els passadors. Nosaltres els donavem menjar i habitació, si n'hi havia. Els acollíem. Era una constant entrada i sortida de persones que anaven d'una banda a l'altra" explica. I recorda dos episodis molt concrets. "Teníem un polonès allotjat a l'hotel. I un matí vam veure l'habitació buida. La Gestapo se l'havia endut i després vam saber que el van matar" relata. I el segon, molt cruel: "va arribar una parella de Barcelona, no recordo ben bé l'any però hi havia els gendarmes, que demanaven habitació perquè volíen passar cap a França. No ens en quedava cap però teníem una saleta d'estar amb dos sofàs i els vam deixar que descansessin allà. A la nit, no ho oblidaré mai, vaig sentir cridar 'Conxita, Conxita...", i és que s'havien obert les venes de desesperació perquè no podien passar a França, ho havien perdut tot i estaven a Andorra atrapats". La Roser recorda com un reg de sang va arribar fins el passadís on eren les habitacions dels infants i com es van endur la parella. "Crec que un es va salvar i l'altre va morir".

Al marge d'aquests dos episodis i de la constant entrada i sortida de persones i uniformats, la Roser no tenia la sensació de viure entre dues guerres ni de sentir-se insegura o amenaçada. "No teníem ni idea del què passava" explica. Vivien al marge de tot plegat.

La seva joventut va estar marcada per la feina i pel ball. A la Roser, com a totes les adolescents de la seva edat, li encantava anar a ballar: tangos, vals, pasdobles... Els diumenges a la tarda, en un establiment de la Massana, feien ball "amb discos". També a l'hotel Coma d'Ordino al què hi anaven a peu. I, més tard, al famós Saló Rosa d'Andorra la Vella on baixava en l'únic jeep que hi havia a la parròquia i sense carnet de conduir.

"M'encantava conduir i jo em rebelava de perquè no podia; a les noies no ens permetien conduir però jo entrava al garatge d'amagat, i el feia anar endavant i endarrere fins que em van deixar portar-lo, primer aprop, i, més tard, a Andorra la Vella per anar a ballar amb les amigues".

Amb setze anys la Roser era l'única noia de la parròquia que tenia cotxe i poc després, també va ser l'única dona en tenir permís de conduir.

Era una època en que no hi havia res, en què es fiava a la botiga, en què moltes persones emigraven a França per necessitat. "Hi havia molta misèria" detalla.

Del moment concret de la signatura de la súplica pel vot femení conserva un record efímer.

Ampliar

Cerrar

Va ser una parenta qui li va demanar a ella i la seva germana signar i ho van fer sense dubtar-ho. I després, se'n van oblidar. No tenia la sensació de participar en un fet important, històric. Potser perquè els homes, de la família i de fora, arrufaven el nas.

"Al meu germà no li agradava gens la idea, marxava de casa quan venien a demanar les signatures, no en volia sentir a parlar". I per això creu que a la Massana van ser tan poques les dones que van signar la súplica, només nou. "No hi van anar per les cases i crec que era per com les rebien els homes" explica. "Eren molt matxos" afegeix, per concloure que "les dones no tenien gens de llibertat". Explica com moltes d'elles "venien a la botiga amb quatre pessetes brutes a comprar, amb els diners comptats" tot i que era per menjar tota la família. També recorda que no seien pràcticament mai a taula amb els homes, menjaven a part, dretes, servien i "amb el plat als dits". Dones sense independència econòmica ni llibertat social i política, sense drets. Per això ella no va dubtar en demanar el vot femení. "Creia que era necessari".

Com tota la resta de sufragistes, la Roser, però, no ha participat mai en política malgrat pertany a una saga amb molts polítics a casa: pare, padrins, tiets, germans, nebots o cunyats, han estat i son referents polítics del país (cònsols, consellers generals i fins i tot un cap de Govern) però ella no s'hi ha interessat mai. "Crec que vam pensar que no era per nosaltres, que no servíem, i també per les mirades dels homes, els comentaris...I aquesta? Què n'ha de fer allà?" Per això està molt satisfeta que s'hagi aconseguit la paritat tant en l'àmbit comunal com al nacional.

Ampliar

Cerrar

Tot i així creu que encara hi ha molt camí per fer. "Falten dones als pobles, al camp, a la direcció de les empreses" perquè "encara es dediquen molt a la casa i la família".

La Roser també es una gran lectora i molt viatgera. Pot arribar a llegir més de trenta llibres en un any, de totes les temàtiques. I ha aconseguit de gran el què no va poder fer de jove: recorre mon. Llegir i viatjar li obre la ment, la manté activa i en un estat de salut envejable.

Ampliar

Cerrar

Pel que fa a la situació actual del país, és molt clara: "anem malament". Assegura que hem crescut "exageradament", que "no hi cap ningú més". I afegeix: "queda malament dir-ho però som massa gent, tot està col·lapsat, no es pot anar enlloc". I aquest creixement desenfrenat li preocupa i força.

La Roser Molné és la tercera protagonista de la vuitena edició d'Amb Veu de Dona, una sèrie d'entrevistes íntimes i personals a dones rellevants del país que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.