Quan els menorquins van viatjar a Florida. Capítol 12 de les Píndoles de història de Martí Carbonell
04/06/2024
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
A la primavera de 1768, una expedició de 1.400 menorquins (també hi havia italians, grecs i d'altres treballadors) sota les ordres del metge escocés Andrew Turnbull, van anar a Florida. Allà van treballar a la colònia de New Smyrna on van patir moltes dificultats fins que, 9 anys després van arribar a Sant Agustí, fugint de la situació quasi d'esclavitud a la que els tenien a la colònia. Martí Carbonell ens dona detalls en aquest capítol de les seves píndoles de història.
Episodios anteriores
Seleccione una fecha o rango de fechas
Píndoles de història de Menorca amb Amador Marí. L'època dels negrers
L’historiador Amador Marí ofereix una nova mirada sobre un capítol poc conegut i incòmode de la història menorquina: la seva participació, directa o indirecta, en el comerç d’esclaus durant els segles XVII i XVIII. En la seva recerca, Marí parteix del context d’una illa que, tot i la seva dimensió reduïda, va tenir un paper rellevant en la xarxa de rutes comercials que connectaven Europa, Àfrica i Amèrica, especialment durant el període de dominació britànica.L’estudi descriu com alguns mariners i comerciants menorquins, formats en l’art de la navegació i la corsa, aprofitaren el seu coneixement del mar per participar en un negoci que, amb el temps, s’ha revelat com una de les majors tragèdies humanes de la història. Les rutes marítimes, que sovint sortien de ports europeus com Bristol, Londres o Lisboa, tenien també escales al Mediterrani, i en aquest circuit Menorca hi va tenir un paper secundari però significatiu. Alguns menorquins actuaren com a intermediaris, inversors o tripulants en vaixells que transportaven persones esclavitzades entre la costa africana i el continent americà.Marí explica aquest passat amb rigor i respecte, fugint del sensacionalisme i situant els fets dins el context econòmic i polític de l’època. Les fonts documentals que ha consultat —arxius marítims, registres mercantils i correspondència privada— permeten reconstruir els noms, circumstàncies i punts geogràfics més destacats d’aquella activitat. Alhora, recorda que no tots els menorquins hi participaren de manera activa: molts desconeixien o rebutjaven aquestes pràctiques, i altres, al llarg de la història, n’havien estat víctimes.De fet, l’autor estableix un paral·lel entre aquests segles moderns i episodis anteriors, com l’assalt turc de Ciutadella de 1558, on centenars d’habitants foren capturats i venuts com a esclaus a Constantinoble. Aquest episodi, conegut com “l’Acte de Constantinoble”, continua viu a la memòria col·lectiva menorquina com a símbol de dolor i resistència. Encara més enrere, en temps antics, les fonts clàssiques ja descriuen com els foners balears, famosos per la seva precisió en el combat, eren capturats i convertits en mercenaris o esclaus pels exèrcits cartaginesos i romans.Amb aquesta mirada històrica, Marí proposa una reflexió sobre la memòria i la responsabilitat col·lectiva, recordant que la història de Menorca, com la de tants altres pobles, conté llums i ombres. Reconèixer aquell passat, diu l’historiador, no és un exercici de culpa, sinó d’honestedat: entendre que fins i tot en una illa petita i aparentment allunyada dels grans centres de poder, les dinàmiques del món —com el colonialisme o l’esclavitud— també hi deixaren la seva empremta.
06/11/2025 | 35:53
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0035:53Píndoles de història de Menorca amb Amador Marí. El paisatge de Menorca
L’historiador Amador Marí ens du avui, al nostre espai de Píndoles de història, un episodi diferent: no parteix d’un fet concret, sinó d’una característica que defineix profundament Menorca —el seu paisatge— i de com, al llarg dels segles, la mà de l’home l’ha anat modelant pedra a pedra.A l’illa hi ha actualment més d’onze mil quilòmetres de paret seca, una xifra impressionant si tenim en compte que Menorca tot just supera els cinquanta quilòmetres de llargària d’est a oest. Aquest entramat de parets, marges i tancats forma part del nostre ADN paisatgístic i cultural, fins al punt que, vist des de l’aire, l’illa sembla un mosaic de pedra que delimita històries, treballs i fronteres invisibles.Però, per què es van construir aquestes parets? Les seves funcions han estat diverses i essencials. En primer lloc, servien per dividir les propietats i contenir el bestiar, especialment en una terra on la ramaderia sempre ha tingut un paper fonamental. Alhora, ajudaven a aprofitar el terreny: en un paisatge pedregós com el menorquí, treure pedres dels camps era una necessitat per poder conrear, i el material extret es reaprofitava per aixecar marges i parets. Amb el temps, aquesta pràctica es va convertir en una autèntica tècnica constructiva, transmesa de generació en generació i avui reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.Les parets seques també han tingut una funció ecològica i paisatgística. Han ajudat a retenir la terra i l’aigua de pluja, a crear petits ecosistemes i a mantenir la biodiversitat. Són refugi per a insectes, rèptils i plantes, i alhora testimoni viu d’una relació equilibrada entre l’activitat humana i la natura.A Menorca, la història no només s’escriu als llibres, sinó que es pot llegir en el paisatge: en les parets que serpentejen pels camins, en les barraques, en els pous de pedra i en tants altres elements que expliquen com hem viscut i treballat aquesta terra. Un relat silenciós, però eloqüent, que Amador Marí ens convida a redescobrir a través de la mirada de la història.
21/10/2025 | 27:10
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0027:10Los presos de la Mola. Píndoles de història amb Amador Marí
La Mola es un accident geogràfic, es una fortalesa, va ser una presó. Tot en un. Amb Amador Marí repassem alguns fets destacables de la seva construcció, missió i de la gent més o menys coneguda que va passar per la presó. Tot un recorregut per una part de la nostra història condensada en un indret molt concret.
09/10/2025 | 24:32
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0024:32Píndoles de història amb Amador Marí. Cova des Pas
A l'episodi anterior parlem de La cova del Càrritx, una cova natural situada al barranc d'Algendar. La cova i el contingut s'han conservat en bon estat fins als nostres dies gràcies al fet que, poc temps després del seu abandonament, l'entrada va quedar tapada per una gran roca que es va desprendre de la part alta del penyal.No va ser descoberta fins al 1995 i es va trobar una sala d´uns 32 m² plena d´ossos humans i altres materials arqueològics. La cova té uns 230 metres de recorregut longitudinal i es distribueix a 7 sales comunicades entre si a través de corredors i galeries.Ara, Amador Marí ens parla de la Cova del Pas. Es tracta d'una cova descoberta al 2005 a Ferreries (Menorca) sense signes d'haver estat pertorbada per elements externs, en la qual es pogué endegar una excavació molt detallada i completa gràcies a suport públic-privat i a l'avís conscienciat dels espeleòlegs que van realitzar el descobriment de la cova. Amb una metodologia rigorosa (que incloïa la llavors innovadora fotografia digital georeferenciada), hi va treballar durant un període de set mesos un equip de nou persones: una paleoantropòloga, una restauradora (que treballava in situ) i sis arqueòlegs.S'hi van descobrir fins a 70 individus enterrats, la majoria sencers, sempre en posició fetal. El primer individu excavat, que es trobava a l'entrada, encara conservava la cabellera i un passador de fusta amb ornaments d'estany. També es van trobar moltes restes de cordes trenades, fent llaços, algunes molt gruixudes, que sempre es trobaven sota les restes humanes. Això conjuntament amb les restes de pell de bòvid trobades dona una idea força clara de com van ser enterrats. Un individu gras es va poder identificar com a tal, ja que els seus ossos no estaven acabats de plegar del tot.Per altra banda, dues lliteres de fusta desenterrades van ser utilitzades amb tota seguretat per dur els mort allà, tot i que es desconeix per quina banda (o com) els van dur, ja que l'entrada de la cova es troba en un penya-segat amb un desnivell considerable. Actualment és de difícil accés, en el passat podria haver sigut diferent, o no: també podrien haver despenjat les lliteres des de la part superior, potser amb certa facilitat i tot. En tot cas, això són conjectures difícils de comprovar.Alguns dels elements que destaquen de dins la cova són: carbons, trobats sobre el terra de la cova, de fusta de llentiscle (S'ha interpretat com un signe de purificació del terreny de la cova, en algun ritual); Excrements fossilitzats, que van permetre estudiar paràsits; Pol·len d'olivera, vinya, de cereals, i moltes altres plantes silvestres (romaní...); branques de llorer i romaní relacionades amb els cossos (per la posició).També es va documentar la momificació natural d'algunes restes musculars. De caràcter excepcional és un tumor, una punta de javelina, un braçalet i una fíbula. Els aixovars són, doncs, inexistents i no hi ha res de ceràmica. L'entorn anaeròbic, en conjunció amb un alt grau d'humitat, va derivar en l'aparició d'adipocera (una substància cerosa derivada de descomposició teixits, la qual inhibeix la putrefacció). Alguns cabells van sortir amb restes d'olis, resines i argila, però ara per ara es desconeix si l'aplicació va ser post-mortem o abans.De tot plegat, destaca un petit tub de cuir amb base i claus de fusta d'uns 8 centímetres, amb cabell humà a l'interior, que va permetre datar el jaciment cap al bronze final pre-talaiòtic, ja que s'han trobat amb anterioritat recipients d'aquesta mena d'aquest període.
24/09/2025 | 15:09
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0015:09Píndoles de història amb Amador Marí. Cova d'es Càrritx
Hem demanat a Amador Marí que es presenti. Així sabreu qui ens acompanyarà a partir d'ara als espais Píndoles de història al Hoy por hoy Menorca: Vaig néixer a Maó al 1962, si bé he viscut sempre as Castell. Soc Llicenciat en Filosofia i Lletres (Geografia i Història) per la Universitat de les Illes Balears (1988) i Cap de la Secció d’Història i Arqueologia de l'Institut Menorquí d'Estudis.He tingut la responsabilitat d'exercir de Director Insular de Patrimoni Històric (2007-2010) i Director Insular de Cultura i Patrimoni (2010-2011) del Consell Insular de Menorca.He guanyat el primer Premi d’investigació Ciutat de Maó (1998), amb el treball “El Port de Maó. Economia Marítima, Navegació i Comerç (1790-1820)”.La meva recerca s’ha centrat principalment en l’economia de Menorca al segle XVIII (com "El comerç del blat al port de Maó. 1792-1802" —1989—, "Cors i comerç a Menorca. La comercialització de les preses (1778-1781)" —1990— o "Menestrals i manufactura a la Menorca de finals del segle XVIII" —1996—), encara que també he treballat diversos aspectes sobre l’història del municipi des Castell (com “El joc de pilota del Camí de Sant Felip (1778)” —2001—, “Notes sobre el nom del poble des Castell al segle XVIII” —2002— o “El llegat britànic i es Castell” —2009—).He participat en obres col·lectives com “Els batles menorquins de la Segona República (1931-1939)”, “Sa Raval des Castell. La història d'un poble a través del material arqueològic”, ambdues de 2006, i “La indumentària menorquina en el segle XVIII” (2008). En aquest episodi ens anem ben enfora a la línia cronològica del temps; a la prehistòria de Menorca i als tresors arqueològics que es van descobrir a la Cova d'es Càrritx.
24/09/2025 | 13:51
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0013:51Saïd ibn al-Hàkam. Un menorquí destacat del segle XIII
Avui Martí Carbonell ens xerra d'un personatge important del seu moment dins l'història de Menorca. Es tracta d'en Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí (Tavira, Gharb al-Àndalus, 1204 - Madínat Manurqa, 1282) fou almoixerif (múixrif) i arrais de Manurqa (1234-1282), home il·lustrat, coneixedor de la llei islàmica i la medicina, filòleg, gramàtic i poeta. Creà una important cort literària, exercí de mecenes i fou un notable bibliòfil.Saïd ibn al-Hàkam va néixer a Tavira, al Gharb al-Àndalus (l'actual Algarve portuguès) i va estudiar a Ixbíliya (Sevilla), on participà en reunions poètiques. Posteriorment es traslladà a les ciutats de Bugia i Tunis, on serví de secretari dels emirs almohades.Quan va tornar a l'Àndalus, el poder almohade es trobava molt deteriorat, per la qual cosa passà a la cort del valí de Mayurqa, que el 1227 el designà almoixerif de Manurqa amb la funció de recollir i administrar els imposts i manar l'exèrcit. Mentre exercia aquest càrrec es produí la Conquesta de Mallorca, el 1229.El 1231, dominada pràcticament la resistència dels musulmans de Mayurqa, participava en la signatura del Tractat de Capdepera, pel qual Manurqa se sotmetia a la sobirania de Jaume I. La historiografia àrab li n'atribueix l'autoria intel·lectual.El juliol de 1234, Saïd ibn al-Hàkam pren el poder mitjançant un cop d'estat contra el cadi Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Àhmad ibn Hixam i passa a governar l'illa amb el títol d'arrais de Manurqa.El seu govern es caracteritzà pel compliment del tractat de Capdepera, per l'articulació d'un sistema estatal burocràtic i militar, per atreure a la seva cort els més importants intel·lectuals musulmans i per la rigidesa moral que, per exemple, li feia executar les persones que bevien alcohol.El petit regne menorquí es veié afectat per la pèrdua progressiva dels territoris musulmans i, a partir de 1266, amb la definitiva conquesta de Múrsiya, Gharnata (Granada) i Manurqa resten com els darrers reductes musulmans de l'Àndalus.Amb la mort de Jaume I el 1276, els drets de Manurqa quedaren assignats a l'herència de Jaume II de Mallorca.Saïd ibn al-Hàkam morí el 1282 a Madínat Manurqa i fou succeït pel seu fill, Abu-Úmar ibn Saïd, últim arrais de l'illa.
29/10/2024 | 07:25
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0007:25Margarita Ferrer Rey, la menorquina a Auschwitz
El 18 de març de 1944, la filla d'una menorquina, nascuda a Madrid amb el nom de Margarita Ferrer Rey i l'austríac Rudolf Friemel es van casar dins dels murs del camp de concentració d'Auschwitz, amb el permís dels oficials de les SS. Va ser la única dona que es va casar en aquell camp de concentració i que va sortir amb vida. La seva història, no massa coneguda a Menorca, ens l'apropa Martí Carbonell.La parella es va conèixer durant la Guerra Civil espanyola, ja que Friemel, comunista, es va allistar a les Brigades Internacionals. Tot i que no hi ha cap registre documental del camp sobre l'enllaç, fonts del Museu d'Auschwitz-Birkenau expliquen que, segons els relats escrits pels supervivents, es sap que ja s'havien casat prèviament a Espanya. Però com que el Tercer Reich no reconeixia aquest matrimoni, la parella va repetir la cerimònia a Alemanya. La seva història, de fet, està recollida en el llibre La boda en Auschwitz, escrit pel periodista austríac Erich Hackl.Després de la Guerra Civil, Margarita i Rudolf van abandonar Espanya i es van establir a França, on el 1941 va néixer el seu fill, Eduard. Amb l'ocupació nazi, la família va ser traslladada a Alemanya, on van passar un temps junts a Stuttgart. Abans que Rudolf fos deportat a Auschwitz en un dels "trens de la mort", va ser arrestat i enviat al camp de concentració de Dachau, a Munic. Aquells van ser els seus últims mesos de llibertat abans del sorprenent episodi que avui ens ocupa.Atès que el Tercer Reich no reconeixia el matrimoni celebrat a Espanya, la parella va voler casar-se de nou, malgrat que fos dins d'un camp d'extermini. Quan t'ho han pres tot, fins i tot el gest més senzill pot ser una espurna d'esperança. Així, Rudolf va aconseguir el permís de les SS (que li van proporcionar un vestit i una corbata), i Margarita, que era lliure, va poder entrar a Auschwitz amb el seu fill Eduard, el pare i el germà del nuvi, que van fer de testimonis. Després de la cerimònia, un pres del camp, Wilhelm Brasse, va immortalitzar el moment amb una fotografia, la qual sí que es troba als arxius d'Auschwitz-Birkenau.La realitat és que aquesta autorització no va ser més que una mostra del cinisme cruel dels nazis, un fet no estrany al camp de concentració. Miklos Nyiszli, un presoner jueu que va ser assistent del doctor Josef Mengele, explica en el seu diari que després de tres mesos a Auschwitz, va aprendre que res era el que semblava, i que tot en aquella fàbrica de mort tenia un rerefons pervers. Ell mateix va obtenir permisos similars, com poder buscar la seva dona i filla entre els barracons femenins a canvi de lliurar a Mengele un pot amb càlculs biliars extrets d'un cadàver.Malgrat la manca de proves documentals, no sorprèn que el permís de Friemel fos concedit. Per estrany que sembli, el contacte entre els presos i el personal de les SS era freqüent. De fet, el mateix Rudolf Friemel va morir a causa d'una traïció d'un soldat amb qui havia col·laborat en un pla d'evasió. L'austríac comunista va ser un dels cinc presoners que van intentar escapar el 27 d'octubre de 1944, pocs mesos després del seu casament. Johann Roth, el membre de les SS que inicialment els va ajudar a esquivar el filat de pues, finalment els va delatar. Amb Margarita Ferrer i el seu fill de tornada a Stuttgart, Rudolf Friemel va ser penjat al pati d'Auschwitz, el 30 de desembre de 1944, juntament amb altres quatre homes.
22/10/2024 | 07:10
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0007:10Capítol 8. Comerç negrer a les Píndoles de història amb Martí Carbonell
En el capítol d'avui podrem conèixer un dels períodes més foscos de la història de la humanitat: la tracta d’esclaus i tot el que això comportà. Alguns menorquins d’inicis i mitjans del segle XIX amb aquest comerç il·legal de persones des d’Àfrica cap a Amèrica surten a la llum en aquest podcast. Aquest és un tema molt poc tractat per la historiografia menorquina, molt silenciat i encara moltíssim desconegut per la immensa majoria de menorquines i menorquins de l’actualitat.Una bona manera per entendre què és, com funcionava i quines repercussions tingué el colonialisme i com ho podem relacionar amb el comerç negrer. Amb personatges i històries que ajuden a comprendre el que significà la tracta d’esclaus, tant des de l’òptica europea com africana i americana. Xerrarem sobre el per què va ser un comerç tan atractiu i, sobretot, lucratiu per les elits europees, incloses les cases reials i el per què, a pesar d’haver-se abolit, serà una de les bases econòmiques més importants de països com Espanya i Portugal al segle XIX.Per conèixer com era aquest comerç, quines embarcacions s’empraven, com es feia la “recol·lecta” d’esclaus a Àfrica, com se’ls “emmagatzemava” a les costes africanes, com se’ls transportava fins a Amèrica i com eren els viatges. Finalment parlarem de la seva venda als mercats d’esclaus i ho relacionarem amb la intensa lluita per part de francesos i, sobretot britànics, contra el comerç negrer.
17/04/2024 | 08:13
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0008:13Els vàndals a l'època obscura de Menorca. Capítol 2 de les Píndoles de història de Menorca amb Martí Carbonell
En enfonsar-se l'Imperi Romà davant l'empenta dels pobles bàrbars, l'any 427 les Balears cauen en poder dels vàndals, que s'apoderen ràpidament de la Bètica (Andalusia) i del nord d'Àfrica i estableixen la capital a l'antiga Cartago.Els vàndals uneixen al seu caràcter cruel i sanguinari un fanatisme religiós: són fanàtics arrians i aviat deslliguen contra els catòlics una persecució tenaç. El rei Genserico mana als seus funcionaris requisar els objectes sagrats de les esglésies, fins i tot els llenços litúrgics per confeccionar peces de vestir per als seus soldats. Mort Genserico el 477, li succeeix al tron ia la sanya de perseguidor contra els catòlics, Hunnerico. Només cal llegir el Martirologi Romà per trobar grups, de vegades molt nombrosos, de bisbes, sacerdots i fidels martiritzats per aquest rei.L'historiador Víctor Vitense cita al bisbe "Macarius de Minòrica", que juntament amb els prelats de Mallorca i d'Eivissa i molts altres dels territoris dominats pels vàndals, el febrer de l'any 484 van ser obligats a anar a Cartago a donar raó de la seva fe davant del sanguinari perseguidor.Només sabem d'aquest bisbe, el segon que coneixem dels antics pastors menorquins. És gairebé segur que va ser el darrer prelat dels antics temps. Menorca quedaria llargs segles privada de bisbe: fins que es va restablir la diòcesi el 1795.En aquesta difícil situació, les veus suplicants dels bisbes i catòlics perseguits es dirigien cap a l'emperador bizantí Justinià. Al juny de 533 una flota de cinc-cents navilis va salpar cap a l'Àfrica i va desembarcar entre Susa i Sfax un petit exèrcit de deu mil infants i cinc mil genets, manats pel més notable general bizantí de l'època, Belisario. Aprofitant que les millors tropes vàndales es trobaven reprimint una revolta de Sardenya, Belisario va marxar contra Cartago, va vèncer el rei Gelimer a Décimum (prop de l'actual Tunísia) i es va apoderar de la capital vandàlica el 15 de setembre; van resistir els vàndals per algun temps, fins que, al cap de tres mesos Belisario va aniquilar els bàrbars i va fer presoner el seu rei.L'antic regne vandàlic -i amb ell Menorca- va passar llavors a dependre del llunyà Imperi d'Orient.
12/12/2023 | 06:34
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
00:00:0006:34
