Plec de lectura 4. Francesc de Borja Moll

Maó

Francesc de Borja Moll (Ciutadella 1903 - Palma 1991)

Lingüista i editor, ha estat una personalitat molt rellevant. Continuador del magne Diccionari català valencià balear iniciat per Antoni M. Alcover, empresa que li va ocupar bona part de la seva vida i la va dotar de rigor científic. Persona molt activa com a conferenciant, escriptor i editor fins al punt d'esdevenir un dels puntals del redreçament de la cultura catalana. Va ser el principal promotor de l'Obra Cultural Balear. Va rebre nombroses distincions, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1971, Medalla d'Or de la Generalitat catalana i la de les Illes Balears, Fill Il·lustre de Menorca, Doctor Honoris Causa per diverses universitats, etc. La seva tasca va ser la d'un gegant. Aquest Plec de Lectura us ofereix dos extractes: un de personal tret de la seva autobiografia i un de professional, amb l'estil senzill i clar que el va caracteritzar. En el segon text, "llengua literària" equival al que avui en diem registre formal o estàndard.

Enamorat de les campanes. Els meus primers trenta anys (1903-1934) Ed. Moll. Palma 1970

Una de les coses que més m'adelitaven, en la meva minyonia, eren les campanes. No sols el so de la campana, sinó les campanes mateixes com a objecte material i visible. [...] Ja he dit que Ciutadella era, en aquell temps, molt rica de campaneig. Ciutat episcopal, tenia una població levitica de prop de cinquanta capellans i abrigava fins a dotze esglésies en servei actiu. Dotze esglésies, per a una ciutat de nou o deu mil habitants, eren moltes esglésies; i com que totes volien dir la seva, totes parlaven, una hora o una altra, amb la llengua bronzina de les campanes. Crec que la primera que tocava missa era l'església de Maria Auxiliadora, amb una veu aguda de nena enjogassada; tocava "ventant", o sia, voltant completament i repetidament la seva única campana, quan to just clarejava: era el despertador del nostre barri. La seguia ben prest la veu un poc més greu del convent de Santa Clara, i després venien les veus mascles i serioses, de les campanes grosses: de la Catedral, de les parròquies del Roser i de Sant Francesc, del Socós. I de les esglesioles menudes, com Sant Miquel o Sant Antoni, també anunciaven l'única missa del dia amb la cantarella de la campaneta. Quan havia passat l'hora de les misses baixes, quedava muda tota la comunitat de campanars per deixar parlar només les campanes del campanar major, catedralici, que assenyalaven les hores canòniques del matí i del capvespre [...] Però el gran concert del campanar, el campaneig de gran espectacle, era el que la Catedral donava en dies de festa grossa, fent voltar les quatre campanes totes alhora. Era d'una alegria i d'una grandiositat indescriptibles. Mai més no he sentit l'emoció exultant del campaneig, des que me'n vaig anar de Ciutadella. A Mallorca, on només toquen brandant i no fent voltejar-les campanes, no tenen ni una vaga idea de la majestat i del trasbals de cor, de l'impuls de sursum corda, que se sent en escoltar el torrental de batallades de quatre campanes de diferent altura i velocitat de so, que sembla que s'encalcin i s'estimbin per a tornar-se alçar triumfadores de la mort i del dolor. Jo m'era enamorat de les campanes, i, de molt petit, em feia gran il·lusió la idea de pujar a un campanar per veure-les de prop i fer-les voltejar, i sentir-me immers dins un torrent tumultuós de les ressonàncies. I vet aquí que un dia se'm presentà l'ocasió de fer realitat aquest somni i no la vaig saber aprofitar. [...] Entrȧrem a la catedral, fresca de penombra i de silenci sedatiu. Arribarem al portalet que dona accés al campanar. La fosca es va fer total, negra, que la podien tallar. El qui anava davant va encendre una candela, i emprenguérem la pujada, que no es fa per escalons, sinó per una costa bastant empinada i que canvia de direcció contínuament per resseguir la planta quadrada del cloquer. Em vaig començar a alarmar. Allò era massa fosc; allò era massa costerut; les giragonses em feien rodar el cap; em semblava que em veuria impedit de seguir pujant, I em sentia com estirat cap enrere i avall per una força superior a la meva [...] I ja em temptava de dir a mon pare que no volia pujar més, però fela el cor fort per no espanyar la festa als altres i per no fer el ridícul declarant-me vençut. Ja érem prop de la cambra de les campanes, quan va arribar el moment de tocar vespres. Dins la fosca i l'estretor de la torre van ressonar, poderoses, solemnes, les primeres batallades de Na Bou, la campana grossa. Dong, dong... El so que tant m'havia agra- dat sempre sentir des de baix, en aquell moment em semblà el crit d'amenaça d'un gegant enemic. Em vaig negar a seguir pujant, i mon pare no va tenir altre remei que prendre'm a be-coll i baixar-me fins al carrer, mentre els altres expedicionaris arribaven a dalt i es divertien amb l'espectacle del campaneig i del panorama que d'aquella altura es pot contemplar. I jo vaig anar a casa nostra, tot moix, sentint amb recança els sons de la campana, que aleshores em semblaven una rialla de befa per la meva covardia. Aquesta anècdota és de la meva llunyana infantesa. Passaren els anys i vaig tenir ocasió de veure de prop i de tocar campanes, i sempre les vaig mirar amb una gran simpatia, amb amistat, gairebé diria amb enamorament. No vaig arribar mai a fer voltejar campanes grosses, com les del Socós, però era feliç cada estiu el dia de Sant Joan Degollaci, que anàvem a cantar l'ofici a l'ermita de Sant Joan de Missa, i em podia assaciar de fer voltar les campanes -relativament petites- que ocupaven les dues boques del campanar de paret d'aquella església rural.