La Pastoral de Beethoven obre els cicles de música d’estiu a Ciutadella i Maó

Maó

Fa uns anys que l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca manté un idil·li amb Ludwig van Beethoven. Si al 2022 la cita era amb el Destí, amb la cinquena simfonia, i al 2024, amb la Fraternitat que emana de la novena, aquest any era el torn de la Natura i la sisena de les simfonies composades per l’artista de Bonn.

Coneguda popularment com, La Pastoral, aquesta obra representa una fita tant a l'evolució del llenguatge musical com a l'expressió artística de l'enllaç entre l'ésser humà i la naturalesa. Contràriament a la passió i la força que desprenen les altres dues simfonies, en aquesta trobam un Beethoven molt més contemplatiu, donant gairebé pinzellades impressionistes per descriure el seu entorn. De fet, el compositor era un apassionat de les llargues caminades pel camp, i trobava en la natura aquesta font d’inspiració que plasma després a la partitura.

La primera de les dues cites de l’OCIM era el 8 de juliol al Teatre des Born de Ciutadella per inaugurar el 53è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella, i el dia 9 al Teatre Principal per fer el mateix amb el Festival de Música de Maó de les Juventuts Musicals de llevant. En ambdós casos, la vetllada s’obria amb l’Obertura Coriolà op.62 del propi Beethoven, un peça tràgica dedicada al poeta alemany Heinrich Joseph von Collin, autor també d’una obra homònima.

Acte seguit, sense pausa, arribà el torn de La presentació del Caos, de Franz Joseph Haydn, preludi de La Creació, una obra amb temes fragmentats, dissonàncies i aparicions instrumentals inesperades que conjuren una visió d'un univers tumultuós.

De nou sense pausa, comença la Sisena. Una de les seves peculiaritats és que està dividia en cinc moviments, a diferència de les estructures clàssiques, on sempre n’hi havia hagut quatre. Però Beethoven és això, la ruptura de les normes establertes. El primer artista amb consciència de sí mateix com a entitat creadora.

Ataquen els 33 músics de l’OCIM a l’ordre del seu director, Francesc Prat, que dirigeix amb les mans despullades. Tota una declaració de principis. Prat és un conductor que dialoga amb l’orquestra, que estableix una connexió amb els músics i fa que la melodia flueixi harmònica i compassada. Un bon termòmetre per copsar tot això és veure els somriures i les mirades de complicitat dels intèrprets.

El primer moviment és el despertar dels sentiments al arribar al camp, on regna una atmosfera alegre i distesa de contemplació i admiració de l’entorn. L’orquestra desplega tota la seva sensibilitat, amb molta claredat i una textura subtil i lleugera.

En el segon moviment l’ambient és encara més descriptiu, amb les cordes reproduint el transcórrer de l’aigua del riu i on oboè, clarinet i flauta estableixen una divertida conversa mentre imiten el so dels ocells a ritmes diferents.

L’allegro del tercer moviment ens transporta a les danses festives i la joia dels camperols. L’harmonia senzilla és puntejada per l’oboè i, després de l’entrada del fagot i la trompa, torna l’scherzo inicial.

Però arriba la tempesta. Aquest quart moviment marca la inestabilitat harmònica. Els tremolos de les cordes, la força del timbal i l’expressió de les dissonàncies accentuen l’augment de la tensió fins a l’aparició de la trompeta, que marca el final del temporal.

Torna la calma. El cinquè moviment tanca aquesta obra majestuosa amb una melodia serena i pastoral. Retorna la pau en una de les conclusions més líriques de totes les simfonies de Beethoven. Acaba l’obra i una càlida ovació del públic ens torna a la realitat de la que ens hem evadit durant poc més d’una hora. És meravellós com la música et transporta, t’allibera i et permet passejar pels boscos de les afores de Viena. Vist així, és molt fàcil entendre el per què d’aquest idil·li entre l’OCIM i el geni alemany.