Virtuosisme al claustre: entre l’encant i el fervor d’una nit d’estiu

Eva Febrer

Hi ha concerts que no només s’escolten, sinó que s’habiten. El d’aquest dilluns al claustre del Seminari de Ciutadella, protagonitzat per Francisco Fullana i Alba Ventura, fou un d’aquests.

Amb una calor humida —d’aquelles que coneixem tan bé els menorquins— i un parell de mosquits decidits a escoltar el concert des del millor seient possible (literalment damunt l’escenari), la vetllada s’elevà en música, rigor i emoció.

La nit s’encetà amb la —tal vegada poc coneguda— Sonata per a violí i piano d’Enric Granados, escrita entre 1892 i 1898 i publicada de manera pòstuma. D’una bellesa que flueix entre la fantasia i la intimitat, amb ressonàncies que apunten i recorden els colors musicals de Claude Debussy, l’obra es desplegà com un diàleg refinat i delicat entre els dos intèrprets. Fullana i Ventura oferiren una lectura equilibrada, sensible i plena d’escolta mútua.

Amb la Sonata op. 119 de Francis Poulenc, composta durant la Segona Guerra Mundial i dedicada a la memòria de García Lorca, la tensió emocional creixé: lirisme i violència, intercalats amb passatges de gran contrast, portaren a un Presto tragico final. L’execució fou precisa i vehement, amb una afinació exemplar per part de Fullana i una base sòlida i neta de Ventura.

La Tzigane de Ravel, escrita com a homenatge al virtuosisme gitano, fou un dels moments culminants. La introducció del violí sol, desafiant i hipnòtica, capturà l’atenció amb una sonoritat densa i plena, d’aquell aire aparentment improvisat però molt ben meditat i escrit per l’autor. Just quan el piano iniciava la seva entrada, una brisa inesperada començà a córrer pel claustre, com si la naturalesa hagués decidit col·laborar amb l’espectacle. Hi havia art en l’aire…

La selecció de les Canciones Españolas Antiguas, recollides i harmonitzades per García Lorca, retornà l’atenció a la veu popular. Plenes de ritme, ironia i duresa, aquestes cançons tenen una força viva que el violí i el piano saberen mantenir amb respecte, frescor i bellesa.

La Sonata Española de Joaquín Turina —la segona que va escriure sota aquesta forma—, plena de llums impressionistes, contrastos vius i formes clàssiques tenyides de colors ibèrics, arribà com un record sonor que desperta, que reclama ser escoltat amb deteniment. És una obra d’arquitectura precisa i emoció refinada, amb una escriptura pianística rica i un discurs violinístic exigent i apassionat. La lectura de Fullana i Ventura demostrà un coneixement profund de l’estil i un respecte absolut pel llenguatge de Turina. Una peça imprescindible, interpretada amb intel·ligència i bellesa.

Amb els Aires Gitanos (o Aires Bohemis, com gusteu) de Sarasate, tornaren el foc i el virtuosisme. Una obra que exigeix que tot sembli improvisat, tot i estar mil·limètricament pensada i escrita. El tempo es modela, es desplaça, s’ofereix. I l’efecte és immediat: connexió i admiració.

Alguns finals entre moviments al llarg del concert foren tan intensos que el públic —convençut d’haver arribat al final— esclatava en aplaudiments. I a ningú li importava. Ni als músics, ni als assistents. Es valorava, senzillament, l’emoció del moment i la feina ben feta.

Els bisos, Polo i Jota de les Canciones Populares Españolas de Manuel de Falla, arrodoniren el concert amb vitalitat i arrelament. Com si la música, després de tanta sofisticació, volgués tornar a casa.

M’agradaria felicitar la sensibilitat i mestria de Francisco Fullana i Alba Ventura, així com la tasca de Joventuts Musicals de Ciutadella per haver fet possible un concert tan brillant com el d’anit. Una vetllada de gran nivell que honora la música i el lloc que l’acull.