L'orfebreria vocal d'Anna Ferrer posa el colofó al 52è Festival de Música de Maó

Maó

La teoria del cigne negre és una metàfora que descriu un succés sorprenent, de gran impacte i que, un cop passat, es racionalitza per retrospecció, és a dir, fent que sembli predictible o explicable, i donant la impressió que s'esperava que passés. I exactament d’aquesta manera, com a cigne negre, és com apareixia Anna Ferrer aquest dimecres sobre la llotja escènica del Teatre Principal de Maó per oferir-nos un d'aquells concerts que quedaran gravats a la memòria col·lectiva. El fet era per si mateix sorprenent, ja que poques vegades la música d'arrel tradicional i la clàssica es donen la mà sobre un escenari però, analitzat amb perspectiva, era evident que la unió de l'orfebreria vocal de Ferrer i el mestratge de l'OCIM ens donaria un espectacle superlatiu i difícilment repetible.

Descalça, vestida de negre rigorós i envoltada de 15 músics, l'artista maonesa va començar l'actuació que culminava el 52è Festival de Música de Maó oferint una delicadíssima versió de ‘Pensando en ti’. La peça, de Mestre Bartomeu Carreras, és un clàssic de la cançó menorquina que ha tornat a ressorgir recentment de l'oblit gràcies als “cantares” populars que es donen a indrets com l’emblemàtic bar Infanta. Ferrer va dignificar-la novament, elevant-la a una altra dimensió gràcies, en part, als magistrals arranjaments de Miguel Àngel Cordero, artífex de l'adaptació musical del repertori folklòric a orquestra de cambra.

Precisament, el concert va continuar amb el contrabaix de Cordero i el cant l'ancestral i atàvic de Ses Porgueres, quartetes lligades a la vida i treballs del camp. Abans, emperò, Ferrer no va deixar passar l'ocasió per xerrar d’una altra terra, la palestina, i recordar el genocidi que l’Estat d’Israel infligeix als seus habitats, convidant els assistents a no ser simples espectadors passius de la barbàrie.

Va continuar la vetllada amb una altra peça popular del repertori menorquí, ‘Són teus ullets’, que Ferrer va interpretar en una romàntica i sensual conversa amb el contrabaix. La ‘Suite Menorquina’ que va seguir, va ser un brillant moment de lluïment orquestral on els diferents instruments van entaular un màgic diàleg amb la percussió d'Arnau Figueres i la guitarra de Darío Barroso. La música fluïa com un riu sense fi per enllaçar-se directament amb la intimista i desesperada ‘Aigo’ de Maria del Mar Bonet, un crit que també fa referència a la terra i a la dependència que, a pesar de tot, seguim tenint de la natura i d’un bé tan preuat com és l’aigua. Potser per açò, Ferrer va acabar aquesta peça amb uns versos de dues obres del grup s’Albaida, ‘Pàtria’ (sobre uns versos d’Àngel Ruiz i Pablo), i ‘Camí de Cavalls’, totes dues amb explícites referències a la defensa del territori i el medi ambient.

Després d'això, la cantant va aprofitar per agrair a la presidenta de Joventuts Musicals de Maó, Júlia Pasqual (que acaba el seu periple al capdavant de l’entitat) el seu oferiment de participar al Festival i la seva valentia per haver acceptat el repte de tirar endavant amb la beneïda bogeria d’ajuntar a part dels músics de l'OCIM perquè l’acompanyessin dalt de l’escenari. L'agraïment també va ser extensiu a la pròpia OCIM, l'empresa FarHub i al Teatre Principal, col·laboradors necessaris de la iniciativa.

Un altre dels grans referents d'això al que avui dia anomenam “cançó menorquina” el trobam a les melodies de tradició marinera, tan arrelades a l’illa. Amb ‘Cantan Los Parranderos’ Ferrer va homenatjar aquest món i també els carrers i barris del seu poble (“ciudad de Mahón, tu sabes mi amor…”).

La reivindicació va tornar amb ‘Glosa a Menorca’, un nou crit d'auxili d’una illa en perill, sense cases per als seus joves, explotada, eixuta i territorialment agredida. L’epíleg ​​el va posar novament la música de Los Parranderos amb ‘Menorca’, cantada ja a l'uníson pels prop de 700 assistents que abarrotaven el coliseu maonès, colofó ​​d'or a una nit irrepetible que va servir per dignificar la música tradicional, la cultura, la terra i la llengua.