Cathy Claret: "M'ha sigut més fàcil aconseguir un contracte al Japó que aquí"

Els periodistes japonesos descriuen Cathy Claret com "la veu que va paralitzar el país". I és que l'artista francesa és una de les cantants més conegudes al Japó. De petita es va establir a Barcelona, i ha viscut i desenvolupat les seves amistats als barris humils de Can Tunis, La Mina o El Camp de la Bota. Ha acabat vivint a tres continents diferents i ha publicat més de deus àlbums. Accepta que la gent no la coneix, però li agrada tenir el reconeixement dels artistes del panorama espanyol: "Els artistes m'estimen, la resta ja no".

Quan va començar en el món de la música tocava el baix i la flauta travessera, ara ja no es considera instrumentista perquè només els utilitza per compondre. És pionera en fusionar el flamenc amb tota mena de música, encara que ara sigui un arranjament molt popular, ella va començar a fer-ho als anys 80. "Modèstia a part, sí que vaig ser de les primeres", recorda, "els mànagers no volien el tipus de música que feia, però Camarón va escoltar el disc i li va agradar".

"Sóc mainstream allà, no aquí", respon quan li pregunten pel tipus de música que fa, "m'ha sigut més fàcil aconseguir un contracte al Japó que aquí". Denuncia que la indústria espanyola i europea no valora el talent dels artistes, només el contactes i favoritismes que tenen els artistes: "Personalment, m'he sentit molt tractada per la indústria, a Europa les coses funcionen per 'enchufe'". Tot i això, reconeix que té una relació difícil amb la fama perquè no sempre li agrada ser la protagonista o sortir a la televisió i revistes.

Uns orígens complicats

Al Llapis de memòria ha explicat que la cançó de la seva vida és 'Soy Gitano' de Camarón. Per culpa d'una infància difícil marcada per una figura paterna problemàtica i una mare que va morir de jove, va haver de buscar el suport emocional i social al seu entorn. "Tu seràs la meva filla número 10", li va dir el pare d'una família de gitanos andalusos. La van acollir com a una més i van fer que la cultura gitana fos la seva.

D'adormir-se cada nit plorant per la quantitat de responsabilitats que tenia, va passar a tenir un entorn estable amb qui relacionar-se dia a dia. "La gent dels 'gethos' m'agrada perquè tenen molts valors i són gent de paraula", reflexiona. L'artista critica els prejudicis cap a una comunitat que sent seva i denuncia l'apropiació cultural: "Els gitanos van començar a tocar les palmes amb el reggaeton".