La màgia de passar mesos incomunicada a la muntanya
L'escaladora Sílvia Vidal explica com va salvar-se de l'atac d'un os i com es va recuperar d'una lesió al genoll
ENTREVISTA. Sílvia Vidal: "Allò que em fa por és el que em crida"
21:29
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1669898787521/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
La Sílvia Vidal no ha parat mai d'escalar. Fa expedicions sola, sense mòbil, sense ràdio, sense GPS i dormint colgada a la paret durant setmanes. Tot, per descobrir parets noves per les que ningú s'ha enfilat mai. "No tens por? No t'estàs arriscant massa?", li pregunten els amics. Ella respon que ha triat viure així, a dalt de les parets.
Són unes preguntes que com ha explicat al programa 'El Balcó', l'han continuat perseguint tota la vida. Però la seva resposta és la mateixa de sempre: "Per mi, la por és un punt de referència, allò que em fa por és allò que he d'explorar, perquè quan t'hi acostes, ja no fa tanta por". L'última expedició la va fer a la Patagònia, incomunicada. Es passa setmanes fent aproximacions, carretejant tot l'equipament, i després, 33 dies penjada de la paret dormint, amb les nits de temporal incloses.
"Parlo amb mi mateixa, amb els ocells, amb les plantes, amb les roques, amb les pedretes, i de fet tota la meva gent m'acompanya, em dona forces, estan amb mi", diu, "i tinc converses amb elles". Per molts, aquestes setmanes i dies d'estar sola, són incomprensibles, però per la Sílvia, és una passió: "Passo por, fred, gana, però al final tot passa". Quan s'està a Barcelona, sovint es dedica a explicar experiències com les seves a adolescents, a instituts, i també a empreses per motivar la gent.
Conversa amb un os
De fet, en l'expedició a la Patagònia, estava tan aïllada que no sabia ni que hi havia el coronavirus. Va baixar a la vall, en un poblet, i la gent d'allà li va explicar alguna cosa d'un virus, però res clar. Després, a Santiago, ja va veure una mica més com estava la cosa. Però el que la va impactar de debò va ser la tornada a Barcelona, era la tercera setmana de confinament. Sempre la van a buscar a l'aeroport i quan ella va arribar es va trobar que no hi havia ningú, una buidor absoluta, el carrer buit. Es va posar a plorar al·lucinada.
Ella, quan torna de les expedicions, només avisa la família i la gent més propera, mai els mitjans de comunicació. Ella sempre es confina d'alguna manera, però voluntàriament, no involuntàriament. A la via que havia obert a la Patagònia li va posar el nom de 'Sincronia màgica', per com va ser tota l'expedició. A l'Aeroport de Santiago, per exemple, li van començar a demanar paperassa que no tenia. Quan la policia li va preguntar d'on venia, ella va dir el nom del poble en el que s'havia estat, de 400 habitants, Villacerrocastillo. El policia havia nascut allà i no la va multar. A més a més, durant aquesta aventura, va tenir la sort de trobar-se una corda que estava allà per casualitat i sense la qual no hauria pogut acabar d'escalar la paret. Ha obert una quinzena de vies, aproximadament, al llarg de la seva vida. Ella sempre busca parets que ningú hagi fet, s'informa i aleshores es llença a l'aventura.
A Alaska, va tenir una trobada terrorífica amb un os, un dels moments en què més por ha passat a la vida. L'os va estar-se ben bé tres quarts d'hora fent rondant al voltant d'on era ella. Finalment, amb l'esprai antiossos a les mans, preocupada per si l'atacava, va decidir canviar d'estratègia: "Vaig aixecar les mans i li vaig dir, vinc en son de pau, et demano permís per entrar a casa teva". L'os va marxar i la va deixar tranquil·la, assegura.
Aquestes són només algunes de les anècdotes i històries que ha explicat l'escaladora Sílvia Vidal. Amb ella hem tingut una conversa de 20 minuts al programa 'El Balcó' que es pot recuperar a l'àudio de la part superior de la notícia.
