Al karaoke de 'Pares normals', amb els Amics de les Arts

El Moixiganga

Aquest diumenge pel 'Tot és comèdia' han passat l'Enric Cambray, la Júlia Bonjoch i l'Annabel Totusaus, que donen vida a tres dels protagonistes del primer musical que han fet Els Amics de les Arts, 'Pares normals' (al Poliorama). Surts de l'espectacle -que dura aproximadament 1h 45 minuts- taral·lejant les cançons, potser la de Show me what's a cunnilingus o la Moixiganga, dedicada al karaoke que regenten els pares de l'Aran, el protagonista d'aquesta comèdia musical. "Quan estàs fent un musical i en procés d'assaig, cada nit t'adorms repassant totes les cançons. Però quan ja has estrenat, el cervell ho sap i pot desconnectar abans d'anar a dormir", confessa l'Annabel, mentre que la Júlia reconeix que Moixiganga li va costar molt treure-se-la del cap. Els Amics de les Arts ja van advertir que trencarien amb el seu esquema, i que jugarien amb estils molt diferents del que acostumen a tocar, s'atreveixen fins i tot amb el hip-hop! En total, 12 cançons... i n'hi ha cinc que ja estan disponibles a Spotify. Si us agrada el grup, el musical no decebrà.

Però a veure, de què va això de 'Pares normals'? Doncs no us ho podem explicar molt perquè us faríem spoilers, i el que volem és que aneu al teatre si podeu. Ens limitarem a dir que és la història de l'Aran (Enric Cambray), que té 30 anys i viu a Chicago amb la Nora, la seva nòvia, i representa que ha vingut a Barcelona per explicar als seus pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez) que estan a punt de casar-se. Però les coses no aniran del tot així, perquè un accident absurd farà que l'Aran es replantegi fins i tot la seva existència. Durant aquest viatge, coneixerà la Laia (Júlia Bonjoch), amb qui veurà que té moltes coses en comú. És una obra que parla de moltes coses, evidentment de ser pare/mare, però també de ser fill, d'estimar, de deixar d'estimar, de la mort i de la vida. És un musical que t'arrenca somriures i riures (perquè és una comèdia) però també et fa vessar alguna llagrimeta.

Al llarg de l'entrevista hem parlat també sobre com van començar ells tres en el món dels musicals, de la construcció dels personatges i de les crítiques que reben. L'Enric ho té molt clar, reconeix que evidentment tothom busca i llegeix les crítiques, "però m'interessa més què diu el públic que els crítics", i que una mala crítica no pot enfonsar o canviar la manera de treballar d'un actor/actriu, que un ha de saber on estan els límits d'un mateix i fins on han d'afectar les crítiques.

També ha sortit el tema dels musicals en català, i hem recordat el tuit de la Mercè Martínez a 'Golfus de Roma' i de la reflexió que els mateixos actors i actrius de musicals comparteixen, i és que s'ha de potenciar l'oferta, però també el públic ha de tenir un punt de militància i consumir aquestes obres de gran format en català, si es vol la supervivència d'aquests formats.