La infermera de Wad-Ras: "La presó no és una oportunitat per a ningú"

Barcelona

"Cap infermera acaba la carrera i pensa que vol treballar a una presó. Entre altres coses, perquè és una feina molt invisible, com ho és la població penitenciària", diu Noemí Carreras, infermera des de fa 22 anys a Wad-Ras, la presó de dones de Barcelona. Se sap de memòria les malalties o inquietuds de les 124 internes que hi ha, la majoria, dones cada vegada més joves, a qui ha vist més d'una vegada entre reixes. "Fa anys deia que la presó és una oportunitat per algunes dones. Ara ho retiro: la presó no és una oportunitat per ningú", lamenta.

"Crec que la presó no ajuda a la reinserció. Fem el que podem i treballem des de tots els àmbits, però queda molt per fer. Hi ha un perfil que inevitablement torna a entrar perquè a les seves famílies i els seus nuclis socials hi ha un modus vivendi que és delinquir", admet. "L'experiència ens diu que són molt poques les que se'n surten", diu Carreras.

"He tingut 8 fills, però no havia anat a la ginecòloga fins que vaig entrar a la presó"

"La dona és, sovint, la cuidadora d'un nucli familiar. És la responsable de la salut, de cuinar, d'administrar medicacions i quan entra a la presó ens adonem que potser és diabètica o hipertensa i que fa anys que no va al metge", explica Carreras. "Nosaltres iniciem un procés per reenganxar-les a la seva salut", afegeix. Elles, les preses, ho reconeixen. "Sóc la més gran i a la que més renyen", riu la Carmen, de 63 anys. Va entregar-se voluntàriament després de diversos robatoris de menjar, i d'anteriors condemnes pel mateix. "Fa 14 anys que sóc vidua, tinc 8 fills i 11 nets. Qui els manté, sinó jo?", es queixa. "Tot el que has estudiat, ho has après a la presó", l'entén Carreras.

"Aquí a la presó, m'han dut a l'hospital per fer-me per primer cop a la vida una mamografia", afirma la Carmen. En tots aquests anys, mai havia anat a la ginecòloga, tret de l'estada a la presó. "Aquí m'han mirat per tot arreu. Han vist que tinc el sucre alt i em donen la medicació. No sé què faria sense les infermeres". L'escolta, al seu costat, la Tara, més jove. "Estic segura que al carrer no ens cuiden com aquí. Ens tracten de forma personal, ens escolten, aconsellen i, quan cal, també ens renyen", diu la Tara. "Les qui volem aprendre, però, aprenem", afegeix.

La Tara s'emociona quan pensa en la tasca de les sanitàries. "Fora de la presó, jo sí que anava a la ginecòloga, però, de vegades, hi faltava per mandra. Si no fos perquè era aquí dins, no m'haguessin detectat un problema important. El dia que la infermera se'n va adonar era festiu. Tot i això, va anar personalment a buscar les vacunes que em faltaven", relata. L'agafa de la mà la Noemí. "Visca les dones", conclou la Tara.

Preocupació per la salut mental

La salut mental és una de les principals preocupacions dins la presó. "Ha empitjorat moltíssim", explica Carreras. "Els motius de consulta sovint tenen a veure amb la família: ploren perquè els han dit que el cap de setmana no els portaran els nens de visita o perquè a casa hi ha hagut un problema de salut i no hi són", enumera.

L'angoixa d'aquestes dones té, de vegades, desenllaços fatals. "Quan una dona jove decideix suïcidar-se a la presó és de les coses més tristes", lamenta Carreras, que recorda aquests casos amb noms i cognoms. "Moren amb la família a l'altra banda del món i amb una condemna llarga per davant", reflexiona.

El regal més bonic

Dues dècades de feina a la presó, deixen records tristos, però també alguns dels més bonics que recorda. "El dia que vaig fer 40 anys tenia guàrdia i vaig venir a treballar. Quan tornava de repartir medicació, vaig trobar totes les internes en cua i una d'elles, amb una veu negra preciosa, va començar a cantar Happy Birthday. Em van donar una capsa de sabates (era tot el que tenien) i m'hi van anar posant cartes. Les que no sabien escriure, m'hi posaven dibuixos", explica. "Tinc aquella caixa a casa com el regal més gran d'aquell dia", somriu.

La presó de Wad-Ras és l'única de Catalunya on hi ha un departament de mares. Això vol dir que totes les internes embarassades que donin a llum estant a la presó, aniran a Wad-Ras amb la criatura fins que el petit o petita tingui tres anys. Actualment, hi ha entorn de 8 nadons, tot i que n'hi ha arribat a haver 16. "Hi ha molt a reflexionar", creu Carreras. "Als països més desenvolupats que el nostre, que en són molts, com Noruega o Irlanda, els nens no estan a la presó fins als tres anys sinó que hi passen, com a molt, 15 mesos. Es considera que són massa grans i que cal fer un vincle més important amb l'exterior", reflexiona.