Sobre l'hidroducte Barcelona-Marsella: "L'impacte de les fuites d'hidrogen sota l'aigua és menor"

Barcelona

Un dels grans temes de la cimera bilateral entre Espanya i França serà l'hidroducte Barcelona-Marsella. És a dir, la canonada submarina que, a partir de 2030, en principi, transportarà hidrogen verd des de la península Ibèrica cap a la resta del continent. La infraestructura s'anomena BarMar, fent referència a Barcelona i Marsella, i forma part del corredor d'hidrogen H2Med que, al desembre, Madrid, París i Lisboa van pactar per connectar energèticament Espanya i Portugal amb la resta d'Europa via França.

El BarMar, en concret, serà la infraestructura estrella del projecte: un tub de 455 kilòmetres, que transcorrerà a una profunditat de més de 2.500 metres, i que, segons els càlculs dels governs, podrà transportar 2 milions de tones d'hidrogen cada any. És a dir, un 10% del consum d'hidrogen que s'estima que tindrà tota la Unió Europea el 2030.

Pel que fa als terminis i als costos, la construcció del tub es preveu que comenci a finals de 2025 o principis del 2026 i s'espera que estigui operatiu 56 mesos després, per tant, a la pràctica, l'any 2030. La infraestructura, en total, costarà 2.500 milions d'euros i s'espera que la meitat els acabi pagant la Comissió Europea a través dels anomenats Projectes d'Interès Comú. La injecció de recursos europeus, això sí, ha d'anar lligada al fet que la infraestructura transporti només combustibles verds. És a dir, en principi no podria transportar gas natural en ser un combustible fòssil.

"No crec que arribem a les expecactives que asseguren que només transporti hidrogen", pronostica Vicente de Medina, investigador del Centre Específic de Recerca de l'Hidrogen de la Universitat Politècnica de Catalunya. Tanmateix, explica que "feia temps que no veia una disponibilitat tant gran de recursos per fer recerca en l'àmbit de l'hidrogen" i que, a més, "les ofertes de les empreses tenen l'expecatativa d'aplicar la recerca a la pràctica, però no sabem a quina velocitat avançarem". "Pot ser que es puguin utilitzar infraestructures ja existents", recorda. "L'hidrogen és un combustible espectacular, li encanta cremar, però sota l'aigua el control i impacte de les fuites és menor", acaba.

Com serà aquest combustible?

Precisament, el tipus de combustible que transportarà el BarMar és una de les moltes incògnites que encara presenta el projecte. I és, de fet, un dels grans cavalls de batalla entre els estats. Espanya vol que transporti només hidrogen verd, és a dir, produït amb energies renovables, mentre que França vol que el corredor també pugui transportar hidrogen rosa, és a dir, produït amb energia nuclear, i que el flux de la canonada sigui d'anada i tornada.

Per tant, en joc hi ha la cursa per decidir qui es converteix en el gran productor d'hidrogen a la Unió: mentre Espanya vol explotar el seu potencial en renovables, França vol treure rendiment a la seva gran xarxa de centrals nuclears. Això sí, l'altra gran incògnita de tot plegat és saber quina serà, a mitjà termini, la demanda real d'hidrogen com a combustible perquè els experts deixen clar que aquesta és una tecnologia que encara està en desenvolupament.