"El riu Congo és el Quixot, perquè s'atreveix a ficar-se on no s'hi atreveix ningú"

Barcelona

Molts de vosaltres aquest dimarts, tornant a la feina, heu dit allò de, que bé que he desconnectat del tot, per seguidament activar-vos a comentar les caravanes de cotxes d'ahir, la imatge del Dalai Lama que xucla llengües o el gag polèmic sobre la Virgen del Rocío de l'"Està Passant" de TV3. Imagineu-vos el somriure intern del periodista Xavier Aldekoa, que durant més dos mesos va viure lluny i desconnectat del soroll del primer món, per navegar, viure i entendre un dels rius més perillosos del món, el Congo, a la República Democràtica del Congo, al cor de l'Àfrica.

Hi ha una definició d'aquest riu, que li fa el congolès Mukanda a Aldekoa, que diu: "El Congo és diferent de tot el que hagin vist i navegat els europeus d'ara i de sempre [...] aquest riu té ànima. A les seves profunditats hi habita la vida i la mort, la crueltat i la tendresa, la bondat i la maldat. El Congo és com la vida". I tota aquesta aventura física, i sobretot emocional, la recull Xavier Aldekoa al seu llibre "Quixot al Congo", del qual n'ha vingut a parlar aquest dimarts a "El Balcó".

"El Congo no és un riu entre tenebres, és un riu entre molta llum"

Aldekoa s'ha sentit atret per la paraula Congo des de ben petit. Ell havia somiat amb aquest riu misteriós, allunyat absolutament de tot, en una selva impenetrable. I precisament això es va trobar quan va arribar-hi. Però que les coses que realment el vam sorprendre van ser les relacionades amb la llum: les persones, la vitalitat, les cultures o la música que hi va trobar. "El Congo no és un riu entre tenebres, és un riu entre molta llum", afirma el periodista.

Tot i això, Aldekoa no amaga que el recorregut pel Congo no ha estat sempre lluminós. En un viatge de més de dos mesos, des del naixement fins a la desembocadura al mar, l'alegria també ha anat acompanyada de moments de por, com quan va travessar una tempesta, que el mateix Aldekoa descriu com "dos dracs gegants enfrontant-se", dins d'un vaixell on convivien amuntegades "més de 300 persones", sense espai ni per poder estirar-se.

D'aquest moment, es va quedar amb una frase que es va convertir en un mantra del viatge: "on est ensemble" (estem junts). "Viatjàvem junts, i ho fèiem amb totes les conseqüències. Si tu tenies una mica de menjar, el comparties, i si podies ajudar a l'altre, ho feies. Aquesta manera de fer és molt congolesa" destaca el periodista. Ara bé, Aldekoa també posa de manifest el seu privilegi: "no soc un congolès, per molt que navegui i viatgi com ells, tinc el privilegi de poder sortir si vull".

Endur-se el Quixot al Congo

Només donar un cop d'ull a la prestatgeria de casa seva, Aldekoa va decidir que el clàssic de la literatura espanyola escrit per Miguel de Cervantes seria la seva lectura durant el viatge: "no va ser una decisió pensada", explica. Era un llibre que el seu pare li havia llegit durant la seva infantesa, però que no havia recuperat mai. Diu que molta gent el compara amb el mateix Quixot, per aquesta aventura que ha viscut al Congo, però ell es veu més com un Sancho Panza que acompanya al riu: "El Quixot és el riu Congo, perquè s'atreveix a ficar-se on no s'atreveix ningú, a buscar aventures en mig d'una selva impenetrable, i jo m'ho miro amb la sensació que té el Sancho de no saber què és real i què no".

L'adéu abans del viatge

Abans d'emprendre el viatge, la parella del Xavier li va preguntar què havien de fer si no tornava del Congo. Aldekoa explica al llibre que li va demanar quina cançó volia que sonés al seu enterrament. Fins i tot les seves filles li van donar dues joguines, una girafa i una balena, perquè ell les compartís amb algun nen o nena amb qui convisqués durant la travessia pel Congo, perquè "creés un vincle". El periodista reconeix que, sense l'estima i l'amor d'ella i de les petites, aquest viatge no hauria estat possible.