'Entrevistes Perquè Sí' | Sílvia Planas
Amb la directora del Museu d'Història de Girona i del Museu dels Jueus viatgem en el temps amb Pau Riba, Jacques Brel, Bruce Springsteen i Clara Peya

Sílvia Planas, Directora del Museu d'Història de Girona i del Museu d'Història dels Jueus de Girona
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Girona
Arrenquem la conversa amb 'Noia de Porcellana', de Pau Riba, que la Sílvia Planas adolescent de Camprodon escoltava quan sortia de "marxa" pel poble, tot i que no es considerava "ni hippy ni progre si no més aviat conservadora i una mica burgeseta".
En aquell moment ja potser sabia que la seva vida aniria lligada a la història però li ho van acabar de confirmar les lletres de Luis Eduardo Aute, com aquest 'Al Alba' que escoltem i amb el que arribem a la conclusió que "les cançons també serveixen per aprendre història". I les converses amb els avis.
De Camprodon saltem a Toulousse, on va viure-hi un any que li va canviar la vida i on Jacques Brel la va ajudar a preparar la tesina. Brel l'emociona sempre i 'La chanson des vieux aimants' la considera "la cançó d'amor més bonica que s'ha escrit mai".
Això passava a finals dels 80 i a principis dels 90, la seva vida "va entrar en una voràgine". Va deixar la tesi penjada per acceptar una feina de 3 mesos per ordenar uns documents sobre el judaisme que, 33 anys després, l'han convertit en una de les màximes exponents de la petjada d'aquesta comunitat a la ciutat.
Ho comentem mentre sona 'Glory Days', de Bruce Springsteen, perquè a part de la faceta professional, la personal també es va accelerar i aquesta la va portar fins a Dinamarca, on no hi va acabar fent arrels però sí que hi va experimentar "una gran obertura mental" que, en certa manera, la va conduir a la seva relació actual. Potser per això aquesta cançó del 'Boss', té l'habilitat de fer-la ballar, ella que confessa que no és una gran balladora.
Amb Clara Peya i el seu 'Oceanes' reconeix que ha acabat de desplegar el seu feminisme "en el camp musical". De Peya en destaca la qualitat musical i humana i la manera com té d'enfocar la lluita: "no cal que ens jusitifiquem més, que demanem permís o que anem de víctimes; fem. I si no volen entendre-ho, pitjor per ells. Però fem".
Una lluita de present que ens ha de portar, també, a revisar el passat perquè "les dones sempre hi hem sigut", només cal "preguntar diferent als documents".
Podeu escoltar la conversa sencera clicant aquí.
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Sílvia Planas, Directora del Museu d'Història de Girona i del Museu d'Història dels Jueus de Girona




