La necrologia de l'Eixample

Barcelona

El protagonista d'avui és nascut i alletat a l'Eixample, la xarxa urbana principal d'una ciutat que, com totes, genera admiracions i fàstics. Explica que viu en un edifici propietat de la seva família des de la seva construcció: sis plantes, soterrani i terrat amb golfes. La casa de Deulofeu, fotografiada en totes les postals, ha estat durant diverses generacions la llar acollidora i segura d'una nissaga de burgesos, la majoria dels quals, tranquils i benintencionats. Però, l'ambició mandrosa de la darrera fornada de deulofeus, explica "els meus estimats germans i cosins", els ha portat a trinxar el casal que van rebre dels avantpassats i a dividir els pisos en apartaments i despatxets minúsculs per llogar-los a preu d'or.

El protagonista segueix explicant que els seus familiars fa temps han fugit nord enllà, a la terra de promissió de les cases adossades, als 'Santcugats' dels jardins aparellats de gespa artificial. Res a veure amb ell, que és el darrer bastió de l'edifici, l'únic que no ha cedit a la temptació de l'especulació i l'èxode. El problema és que l'amenaça ha arribat. Podrà resistir l'embat especulador? Però és aquesta una situació real o fictícia?

Els canvis al barri

Ferran Escoda és l'ull que ha vist créixer l'Eixample. És escriptor, periodista, editor i aquest dijous publica 'Últims dies a l'Eixample', una novel·la distòpica, en clau d'humor que en moments en treu el somriure i, en altres, te'l glaça. Escoda viu a l'Eixample i, des de casa seva, veu "quatre hotels". Per sort, encara "no hi han posat l'ull" al seu edifici, però sí que ha "vist situacions". Podria ser una autobiografia de molts veïns del barri, expulsats de casa seva: "he conegut històries com aquestes, la pobra gent pateix molt perquè els emprenedors no s'aturen".

El protagonista de la novel·la, el "pobre" Delofeu, és un "infeliç i solitari" i és l'únic del barri que "ha resistit a la temptació de marxar de la ciutat", tot i que no para de rebre pressions de parents i advocats dels empresaris. Ara bé, "ell no vol canviar, no vol marxar, per molts diners que li ofereixin". Delofeu es dedica a escriure obituaris, una al·legoria a la mort de l'Eixample, al "canvi de paisatge de la seva ciutat, del seu entorn".

Escoda ha explicat que la seva inspiració és la "transformació" de l'Eixample, una transformació que "no ha estat destinada als seus habitants, sinó als turistes". Aquests turistes que venen per un dia, una setmana, sis mesos i fins i tot un any, els nòmades digitals.

Records d'un Eixample diferent

Escoda ha recordat el seu Eixample, "divers" on hi havia "possibilitats de sorpresa, de trobar coses insòlites". També el tarannà dels eixamplins, "gent discreta, que no li agrada massa el soroll"; persones que han anat disminuint i que són "diferents del que es veuen obligats a rebre ara". L'eixamplí d'ara, descriu Escoda, "s'alimenta de paella precuinada i sangria, vesteix roba d'explorador i samarretes de colors i calça xancletes, sovint arrosseguen una maleta amb rodes".

El llibre és una exageració d'una situació real, perquè serveixi "en clau didàctica". Hi ha una escena on apareix un grup de turistes coreans que vol fer un pícnic a l'entrada d'un edifici perquè s'hi està fresc. Una cosa que mai li ha passat a Escoda, però que s'assimila a altres situacions igual d'incòmodes pels veïns. L'escriptor està preocupat: "m'estimo molt l'Eixample i m'agradaria no haver-li d'abandonar".