Combatre l'angoixa de visitar el pare a la presó: fer dels controls de seguretat una gimcana

Sant Esteve Sesrovires

“Els meus fills saben que estic pres, tot i que no saben exactament per quin delicte. Són conscients que vaig cometre un error i que ara ho estic pagant”. Ho diu en Giovanni des d'una sala de vis-a-vis de Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires, la presó més gran de Catalunya on fa nou mesos que va entrar a complir condemna. Des d'aleshores, com la resta de pares interns, té tres hores al mes per veure els seus fills en una sala de pocs metres quadrats, des de fa poc, plena de joguines.

Un projecte pioner ha transformat l'entrada, hostil, a la presó en un joc de pistes per incentivar-hi les visites de nens, que sovint vivien amb angoixa l'accés al centre penitenciari. La intenció dels professionals és enfortir el vincle dels nens amb els seus progenitors, a la presó, per reforçar l'arrelament familiar, un factor clau per evitar la reincidència.

Ampliar

Cerrar

De l'hostilitat dels murs grisos de ciment a murals i peces de fusta de colors. Des de fa un any, els controls d'accés de Brians 2 s'han disfressat de gimcana. Un joc que comença amb un mapa del tresor a la porta del centre penitenciari. “La idea és anticipar als menors què s’aniran trobant i fer com un joc de pistes”, explica a SER CATALUNYA, Ángela Peinado, responsable de la iniciativa. En els darrers mesos, el projecte ha fet augmentar el nombre de nens que visiten els seus pares.

"Aquests menors tenen els mateixos drets que la resta de nens a tenir un pare. I molts cops, arrosseguen un sentiment de culpa i un estigma per una cosa que ells no han fet. Reconciliar-se de forma saludable amb el seu pare, que està complint condemna però és el seu pare, no només beneficia al nen, que està en primer ordre, sinó a una societat sencera plena de prejudicis”, reflexiona Peinado.

De l'entrada a la sala de vis a vis: 30 minuts d'espera

“Arquitectònicament, la presó sempre havia estat una estructura hostil, amb molt ciment i molt gris”, descriu Peinado. A aquest entorn, poc agrait pels nens, cal sumar-li les esperes. Des que un familiar creua la porta de la presó fins que arriba a la sala de vis-a-vis passa mitja hora. Això, sense tenir en compte, el desplaçament fins la presó poc accessible si no s'hi arriba en vehicle privat.

Ampliar

Cerrar

El recorregut ara s'ha omplert de peces de colors i il·lustracions, elaborades per interns del centre, i pensades per a nens de tres a 12 anys. A la recepció de la presó, una gavina convida els menors a deixar les seves pertinences en guixetes, abans de passar sota l'arc de seguretat, que també es converteix en una au marítima que "que vetlla per la seva seguretat i que cantarà fort si detecta un objecte que no pots entrar”, afegeix la directora artística del projecte.

Ampliar

Cerrar

Un far de fusta amb franges vermelles i blanques presideix la sala d'espera on apareixen peixos de colors pintats a terra. “Per no perdre’s, els nens han de seguir la llum groga del far i els peixos que naveguen en direcció al tresor”, expliquen els professionals als menors a qui també entreguen un mapa imprès amb un joc de pistes que han de trobar al llarg del recorregut: "Per exemple, dos peixets que s’estan fent un petó, una llebre; és una manera de fer més amena l’entrada a la presó”.

Ampliar

Cerrar

Per arribar a la zona de comunicacions, els familiars han de baixar tres pisos a través d'unes escales que desemboquen a la Plaça de les oliveres, un pati obert que separa la zona dels professionals penitenciaris amb l'àrea on viuen els presos. Aquí torna el gris. Entre un edifici i un altre hi ha enormes vies de seguretats, flanquejades per murs alts coronats amb concertina. L’únic punt de color és una porta petita, decorada amb palmeres blaves i verdes. És l’entrada a l’àrea de comunicacions, la zona de vis-a-vis.

L’espai de vis a vis compta amb 28 habitacions per rebre les famílies, equipades amb joguines i material pels infants des dels 12 mesos fins als 10 anys. Els presos que estan en règim ordinari, i que per tant, no poden sortir de presó, tenen dret a fer tres vis-a-vis mensuals. N'hi ha de tres tipus: vis-a-vis íntim, amb la parella; vis-a-vis familiar, i vis-a-vis de convivència per a interns amb fills menors de 10 anys.

Ampliar

Cerrar

Dins i fora de presó: sense eines per relacionar-se amb els fills

“Aquells pares que es trobaven una hora i mitja o tres hores al mes amb els seus fills en una sala de vis-a-vis veien que els faltava experiència vital amb els seus fills per poder compartir aquesta estona i poder exercir el rol de pare. Sentien una carència de recursos per poder-se relacionar amb els seus propis fills”, assegura Angela Peinado.

D'aquesta necessitat va néixer el grup de responsabilitat parental. En formen part desenes d'interns, com en Giovanni que té una filla de 13 anys i un nen de vuit o en Cristian, que és pare d'una menor de sis anys i de dos bessons de dos anys. En Cristian, a més, és voluntari del grup de pares, encarregat de posar i treure joguines, malatassos, llibres o peluixos a les sales de visites adaptades a les edats dels nens que hi aniran.

Ampliar

Cerrar

“Els nens s’avorririen sense les joguines. Se’ls fa llarg estar tanta estona tancats", explica en Cristian. “Deixem l’espai el més ample possible per poder jugar amb els nens i convertir l'habitació en una mena de parc", afegeix en Giovanni. "Jo m'estiro per terra amb ells i a gaudir tota l'estona que tinguem".

“El que busquem és estar una mica més vinculats a la família", raona en Cristian. "Estar amb els nens, donar-los afecte perquè sentin també el caliu del pare mentre creixen, encara que estiguem allunyats. Volem que tinguin interacció amb nosaltres perquè quan quedem en llibertat no hagi passat massa temps sense veure’ns”.

Ampliar

Cerrar

“Els mateixos adults no tenim recursos per relacionar-nos amb els nens, no només a la presó, també al carrer", raona Peinado. "Les propostes que fem estan relacionades amb el joc, l’art, la creativitat per dues coses. Primer: és un llenguatge que el nen comprèn. I segon: el pare connecta amb el seu nen interior i aconsegueix comunicar-se en un llenguatge que el seu fill està entenent i amb el que també ell se sent còmode”.