Sergi Pàmies: "Si estigués a punt de morir, la meva última voluntat seria escriure"
L'escriptor publica el nou recull de contes 'A les dues seran les tres'
ENTREVISTA. Sergi Pàmies
21:38
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1693649889051/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
Cinc anys després de 'L'art de portar gavardina', que va tenir una gran rebuda, l'escriptor i articulista de La Vanguardia Sergi Pàmies torna al gènere del conte amb 'A les dues seran les tres' (Quaderns Crema). En el llibre juga amb la realitat i la ficció, i el pas del temps sobrevola les històries. Pàmies, de 63 anys, diu en una entrevista al 'Tot és comèdia' que això de fer-se gran ho porta "amb la sorpresa d'haver arribat fins aquí més o menys indemne i amb les contradiccions pròpies de l'edat, descobreixes noves servituds i grandeses".
Sergi Pàmies es marca reptes. En un dels contes ha volgut barrejar dues coses "absolutament antagòniques" com el dia que va perdre la virginitat i unes cartes de Miquel Martí i Pol referides als poemes que escrivia d'adolescent (la mare de l'autor, l'escriptora i radiofonista Teresa Pàmies, va demanar al seu amic Martí i Pol opinió sobre els versos del seu fill) Aquestes cartes existeixen i "les conservo com un altar", però els poemes els va llençar tots. La mare de Pàmies està present en altres relats com "Per què no toco la guitarra", el més musical de tots, que comença amb un concert d'Atahualpa Yupanqui a París de finals dels anys seixanta, quan la família encara vivia a França.
Una escala i un ou ferrat
La mare no és l'única referència familiar que apareix a 'A les dues seran les tres'. També son protagonistes d'algun conte els fills bessons de Pàmies, Natàlia i Joan, de 28 anys. Natàlia Pàmies, que és il·lustradora de professió, ha dissenyat el dibuix de la coberta del llibre, una escala de pintor que s'enfila cap a un ou ferrat, "és la primera vegada que fem aquesta prova i estic molt content de com ha quedat, i a més tens aquest orgull de pare".
Un dels contes més singulars del recull no és ben bé un conte, sinó una crònica "amb un buquet de molt anys, com un wisky destil·lat de 16 anys, tens la sensació que el temps està present en la beguda". Es tracta de la crònica del viatge que l'any 91 van fer junts (i separats) Manuel Vázquez Montalbán i Pàmies a una fira literària del Canadà. L'autor de Pepe Carvalho era en aquella època una autor consagrat i Sergi Pàmies tot just començava, "aquí hi ha gratitud, una descripció de com era el personatge, a qui gairebé idolatrava".
En l'entrevista també hem parlat de la seva faceta de comentarista de sèries, les estratègies dels escriptors per captar l'atenció del públic en aquests temps de consum addictiu a les xarxes socials o de la importància de la ràdio en la seva vida "soc dels pocs opinadors que escriu sobre ràdio als mitjans perquè cada vegada se'n parla menys i, a més, m'imposo que a cada llibre aparegui la ràdio al menys en un dels contes". I, per acabar, li fem una pregunta que llegim a 'A les dues seran les tres': "Si estiguessis a punt de morir en un accident aeri i poguessis demanar una última voluntat, quina seria?". Pàmies respon sense pensar-s'ho: "escriure".
