Senzill i complexíssim a la vegada, la millor definició de Juan José Millás

Barcelona

Els escrits i pensaments del periodista i escriptor Juan José Millás pugen a l'escenari del Teatre La Gleva de Barcelona. I ho fan a través de l'obra "Miércoles que parecen jueves", dirigida per Mario Gas, que encara té temps fins a aquest diumenge per col·lapsar les taquilles del teatre i omplir de gom a gom totes les butaques. Una obra teatral sobre la identitat, la ficció i la realitat.

Però tots aquests pensaments no sortiran de la boca d'en Juan José Millás, sinó que li seran concedits a l'actriu Clara Sanchis. La Clara havia estat alumna d'en Millás fa anys. "Era una alumna avantatjada", recorda el professor fent memòries. El periodista tenia clar que la Clara havia de protagonitzar l'obra, i és que Millás assumeix que té "una obsessió amb aquesta família". És ben cert, perquè aquest no és el primer monòleg que escriu per a algú proper a la Clara. Ja fa anys li va escriure un a la seva mare, amb el qual van tenir molt d'èxit, i posteriorment, va repetir l'experiència amb el seu fill.

Entrar a l'escenari pegant tirs i amb una crisi d'identitat

En aquest cas, però, comença amb el guió va ser més fàcil que de costum. La Clara, anys enrere, un matí mentre esmorzaven junts a una cafeteria, li va dir: "jo somio amb començar una obra de teatre pegant tirs". Poc després, en una trobada posterior, l'actriu va afegir "pegant tirs mentre crido que sóc Juan José Millás". El periodista i escriptor ho va veure totalment factible. "A vegades, quan agafo el metro, miro al senyor que sent davant meu i penso "i per què no soc ell?". Llavors, em va semblar lògic que algú també volgués ser jo".

I així ho van fer. Un escenari, una pantalla, una cadira i un penjador. A "Miércoles que parecen jueves" en Juan José Millás ha de donar una conferència sobre la importància de llegir, però s'ha quedat adormit. L'escenari no queda orfe, però, perquè de sobte entra la Clara vestida amb una gavardina i una boina vermella, pegant tirs enlaire i exclamant que ella és Juan José Millás. "El que passa és que jo m'he adormit i aquesta boja ha ocupat el meu lloc. Però al final de l'obra jo arribo a la conferència, i, a través del micròfon del despatx del director, crido a l'ordre", explica Millás. El que passa després podria definir-se com una crisi d'identitat, i és que els dos personatges comencen una discussió sobre qui és més Millás dels dos. A la vida real, però, la Clara trenca l'empat assegurant que "afortunadament mai arribaré a ser prou Millás, perquè la seva millor definició és senzill i complexíssim a la vegada".

La rebuda del públic que ha gaudit de "Miércoles que parecen jueves" ha estat molt positiva. "Molta gent ens diu que ha de tornar a veure-la, perquè just en el moment en el qual ha rigut han dit una cosa important", comenta l'escriptor i periodista. Però en Millás mai ha entès que la gent rigui amb els seus monòlegs. "Quan era jove anava a donar conferències i quan la gent reia m'enfadava. Ara dissimulo i faig veure que em sembla bé", explica irònicament.