El Llapis de Memòria de la Cristina García Molina

Barcelona

Avui connectem el 'Llapis de Memòria' de l'escriptora i professora de llengua i literatura Cristina García Molina, autora de 'Els irredempts', premi Llibreter 2023. Un llibre que no és novel·la ni poesia, però que pot ser novel·la i poesia. També pot ser una peça d’art, partida en tres, com un tríptic. És un d’aquells llibres que s’han de llegir amb un llapis a la mà per subratllar coses com aquestes: “Corríem, perquè córrer és un verb important, perquè la vida és un joc molt ràpid, un ludus mundi enganyós i esgotador, i si et quedes quiet, si bades massa, t’eliminen, t’expulsen, et quedes fora”.

Feia nou anys que no publicava un llibre: l'anterior va ser un llibre de contes Silenci a taula (2014), que va rebre el Premi Literari Ciutat de Badalona.

Comencem el recorregut pel seu llapis de memòria amb la cançó 'Llanto de pasión' del Último de la fila: "Una de les meves cançons preferides, gairebé un himne. Quan va sortir, jo tenia 12 anys. Parla dels primers amors, dels canvis inevitables i de la memòria. Com que la cançó té un cert fil narratiu, és fàcil “escenificar-la”, imaginar-te-la en un espai i en un temps".

"A mi m’agrada molt el teatre, m’agrada el teatre d’una manera molt física, perquè el meu cos, quan vaig al teatre, se’m transforma la ment i el cos. Aquesta cançó la cantaven els actors a l’obra 'Sopro', de Tiago Rodrigues. És una versió de Cat Power d’una cançó més antiga. Les obres de teatre també són les cançons que hi surten".

Fem un recull d'alguns moments de l'entrevista:

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Barracons: "Vaig ser molt feliç, però el dia a dia era molt dur per les condicions, feia molt fred o molta calor".

Sobre els joves: "Molt feliç fent classe, molta tensió, m'agrada molt parlar amb ells, n'aprenc molt. Es tenen molts aprenentatges". "Les meves classes són caòtiques amb colors, no hi ha ordre, són un reflex del meu funcionament intern".

La mort dels pares: "Vaig perdre el meu pare fa un any i mig i escoltar la Marina Rossell, i aquesta cançó en particular és estar amb ell, perquè ell l’escoltava constantment. Penso en ell i amb la meva mare, que també va morir, però ja fa molts anys. La Marina Rossell són els meus pares. No l’escolto amb nostàlgia, sinó que em sembla una manera brutal de connectar amb ells. La cançó és una versió lliure de la cançó “Grand-père” de Georges Moustaki. "La mort dels pares va ser una sensació estranya: buit, vertigen; toca aprendre a viure. Els recupero a través de les cançons que escoltaven ells, com la Marina Rossell. Els sento vius a través de les cançons". "L'amor incondicional dels pares, em dol molt que no hi siguin".

"L'escriptura és com un exili. Em costa viure de manera normal, necessito exilis (art, escriptura), durant el dia a dia no acabo de funcionar en un món normal".

Capitalisme: "És impossible estar d'acord amb aquesta manera de viure, treballant per pagar, els caps de setmana també, són petites esclavituds".

"Tot és mirada i com et miren els altres".

"No sé si estem preparats per la vellesa o per la poesia. Parlem sobre la mort, però ningú ens prepara per a la poesia". "Tothom ha de viure, potser quan arribi als 80 anys seré la reina de les discoteques". "La mort és molt poètica, la portem enganxada. Som els morts que tenim al darrere".

"La passió per Radiohead comença als vint anys, i encara l’arrossego". 'No surprises' és d'OK Computer, que és l’àlbum insígnia de Radiohead. El clip de la cançó és molt revelador. Hi apareix el cap de Thom Yorke dins d’una mena d’escafandre que es va omplint d’aigua, és molt asfixiant. Un dels temes de la cançó, per a mi, és aquest: com una vida sense alarmes ni sorpreses pot acabar amb nosaltres. És un tema que literàriament m’interessa molt".

"'Carnagie' de Nick Cave és la cançó que apareix a 'Els irredempts'. Nick Cave és un poeta com els que elogio i envejo al text. En aquesta cançó, a més, parla d’una contista americana molt imponent, Flannery O’Connor".

'Alviverde' de Jun Miyake i Arto Lindsay la va fer servir Wim Wenders al documental “Pina” dedicat a la ballarina Pina Bausch. Li vaig escriure un conte a la Pina. I també treu el cap a 'Els irredempts'. Sospito que és un personatge que m’ha marcat.