Després de 16 anys de silenci, Pere Vilaregut (Hèctor Vila) ha tornat a parlar al Llapis de memòria: "M'estava preparant per morir"
"El primer homòfob de la meva vida vaig ser jo mateix". Conegut com a Hèctor Vila és un dels noms més importants de la música en català dels 80 i els 90

Barcelona
Avui connectem el Llapis de Memòria d’en Pere Vilaregut. Nascut a Tona, va aprendre música de forma autodidacta. "Era un noi de Tona que volia obrir-se al món de la cançó i ser com el Lluís Llach; sort que no ho vaig ser perquè hauria sigut una imitació." Amb només 20 anys va començar a participar festivals, concursos i programes de televisió i als 30 va gravar el seu primer disc 'Aigua de Roses'... i aquí és on va néixer l’Hèctor Vila, l’alter ego artístic d’en Pere. En aquest moment també va ser com va començar a triomfar al món de la música en català.
Guanyant diversos premis, omplint el Palau de la Música, cantant al costat d'altres artistes com Maria del Mar Bonet o convidat a un programa de televisió de la Raffaella Carrá. Va ser un nom clau a la música dels 80 i 90 fins que a mitjans dels 2000 va decidir acabar amb el seu projecte d’Hèctor Vila conscient, diu ell, que aquell ja no era el seu temps musicalment parlant. "M'encantava fer música, pero sempre he patit pànic escènic i és com posar-te davant la paret perque t'afussellin... les actuacions sempre les he viscut així."
El pas de Pere Vilaregut pel programa li ha servit "per treure els dimonis fora". Ell preferia escoltar els Llapis de Memòria d'altres persones en comptes de fer el seu fins que va dinar amb Joan Carles Doval, que també va passar pel Llapis i s'ho va repensar.
Una de les autores que formen part de la seva vida és Guillermina Motta. Un àlbum que va descobrir als 19 anys els grans temes de Jacques Brel i de la Bàrbara. "Un disc preciós d’arranjaments i una interpretació de la Guillermina amb una dicció perfecta. La història dels vells amants és un retrat molt encertat d’una relació de llarga durada que sobreviu entre la rutina i l’estimació".
El 1985 va publicar el primer disc de llarga durada 'Aigua de roses', produït per Tullio Tonelli, amb arranjaments en la línia del pop italià dels anys 80 i recollint cançons compostes entre els anys 1975 i 1984. La cançó 'Mediterrani enllà' va ser la targeta de presentació d’aquest disc, que va tenir una notable difusió a través de les emissores de ràdio catalanes.
L'any 1992, un inesperat succés l'obliga a interrompre la seva carrera temporalment. Una confessió que, ara, explica a el Llapis de Memòria: "Em van diagnosticar VIH el 1992 i, aleshores, tothom moria. Jo m'estava preparant per morir... i per això va haver una interrupció fins el 1994, que vaig treure Àngel Solar, dedicat als afectats pel VIH. Sóc un supervivent, però som 4 comptats que hem sobreviscut, tot i que tinc seqüeles importants."
A finals de l’any 2007 va decidir concloure l'etapa professional com a Hèctor Vila. Després de la nul·la repercussió de 'Port d’amour', àlbum al qual havia dedicat molt de temps i esforç: "vaig optar per una discreta retirada «a la francesa», conscient que aquell ja no era el meu temps musicalment parlant".
"No m'hauria agradat morir en un escenari"
Un altre tema que ha inclòs al seu Llapis de Memòria és 'Cos meu, recorda' de Josep Tero. Aquest autor el va ajudar a corregir les lletres de les cançons dels seus primers discos (en aquella època el meu nivell de català era d’escola franquista, o sigui zero). En Tero va fer una magnífica adaptació i musicació del poema de Kafafis, de fet, amb aquesta cançó vaig descobrir tot el món homoeròtic d’aquell poeta grec.
De fet, Pere Vilaregut va cantar obertament cançons de temàtica gai, en una època on això era impensable (el 1988), i Joan Carles Doval va entonar un mea culpa dient que l'havia fet canviar el títol d'alguna d'aquestes cançons. "El primer homòfob de la meva vida vaig ser jo mateix, perquè el meu entorn em feia creure que jo era un error i no mereixia ser estimat."
Vilaregut ha estat un músic compromès: ha cantat al col·lectiu LGTBI, a l'ecologisme, al suïcidi, al país, a la gent tòxica... Fins i tot ha cantat a les ciències ocultes, va estar a punt d'anar a Montserrat a veure ovnis. Durant els anys 80, l’Hèctor Vila va publicar 4 discos i va obtenir molts reconeixements: Premi dels èxits d'Or Catalans de l'any 86 pel disc "Aventura" o el “Disc Català de l’any” per “Sense Fronteres” que va publicar l’any 88.
Una cançó que no podia faltar al seu Llapis era 'Send in the clowns' de Barbara Streisand. Quan estudiava cant amb Loti Lewis, recorda que ella li va posar de deures aprendre aquesta cançó de Stephen Sondheim: "Més tard, i gràcies al meu marit actor, vaig descobrir els musicals de qui la majoria de crítics han considerat un dels grans compositors del segle XX. La versió més perfecta que he escoltat mai de 'Send in the Clowns' és, pel meu gust, aquesta de l’Streisand".
Vilaregut ens ha explicat que ha hagut de fer moltes sessions de psicoteràpia per despendre's del personatge d'Hèctor Vila i de la professió. De fet, ha confessat que va tenir patiment mental i estrès postreumàtic. "No escolto música ni en toco, la trobo previsible". Vilaregut va regalar totes les guitarres i els teclats fa molts anys.
'E ti vengo a cercare' de Tiziano Ferro és una altra cançó del seu Llapis. "En Tullio Tonelli, amb qui vam fer els arranjaments dels dos primers discos, va ser qui em va introduir en la música de Battiato que em va influir moltíssim al llarg de la meva carrera. Poques vegades he sentit Battiato versionat amb tant d’encert com en aquesta potent interpretació de Tiziano Ferro." També ha inclòs 'Aria di neve' de Franco Battiato i ens ha explicat que "l’autor d’Aria di neve, Sergio Endrigo, fou un dels primers exponents de la cançó d’autor italiana dels anys 60, aquesta versió de Franco Battiato, amb uns arranjaments preciosos, és un bàlsam contra la nostàlgia pels amors que no van poder ser".
Fa molt poc que Vilaregut ha descobert la seva vocació tardana: l'escriptura. Actualment, es troba revisant el seu primer llibre i ja està escrivint el segon.
L'any 1999 va iniciar una etapa dedicada al cant coral i a la direcció d'un grup de cantaires de seva (Osona) que va cloure l'any 2005. Tres anys més tard, el 2008 - després d'acomiadar Hèctor Vila-, va començar una etapa com a docent a l'Escola de Doblatge de Barcelona, impartint tècnica vocal i cant per a actors de doblatge, tot i que des del 1997 ja exercia de docent en l'àmbit particular.
Vilaregut va tenir la sort de treballar amb Maria del Mar Bonet, una autora que forma part també del seu Llapis de Memòria, ha escollit la cançó 'En la meva mort'. "Amb un magnífic poema de Bartomeu Rosselló Pòrcel musicat per la Maria del Mar (amb uns arranjaments quasi cinematogràfics), el 1974 vaig descobrir aquella joia de disc amb la portada de Miró que encara guardo en vinil. Qui m’havia de dir que el 1994, vint anys més tard, la Maria del Mar accediria a cantar la cançó «Sublimació» que vaig compondre per a ella en el meu penúltim disc".
David Sylvian també va ser un dels músics que va influir en la seva manera de fer els arranjaments (sobretot en els meus últims discos) amb els seus tempos elegants, mig lents, que van induint a un estat d’immersió reflexiva quasi sense adonar-nos-en. La cançó 'Let the happiness in' creu que "és una invitació a deixar entrar la felicitat quan un està en un estat agònic i depressiu" i assegura que sempre l’ha inspirat molt.
Cançons del Llapis de Memòria de Pere Vilaregut
- 'Mediterrani enllà', Hèctor Vila.
- 'Aigua de Roses', Hèctor Vila.
- 'Cançó dels vells amants', Guillermina Motta
- 'Cos meu, recorda', Josep Tero
- 'Allibera-ho tot', Hèctor Vila
- 'Send in the clowns', Barbara Streisand
- 'E ti vengo a cercare', Tiziano Ferro
- 'Aria di neve', Franco Battiato
- 'En la meva mort', Maria del Mar Bonet
- 'Let the happiness in', David Sylvian




