Pujar un cim de 4000 metres als 90 anys: "estava predestinat"

Barcelona

Jordi Pons és un dels mestres de l'alpinisme. Juntament amb Josep Manuel Anglada i Emili Civis, van ser els primers de tot l'estat espanyol en coronar un 8000, l'Annapurna est, l'any 1973. Ara, 50 anys després i centenars de cims a la motxilla, Jordi Pons ha decidit celebrar el seu 90è aniversari pujant un cim de 4000 metres als Alps suïssos, el Mönch.

El Balcó ha volgut anar a casa l'alpinista per conversar amb ell sobre la seva fita, la seva vida a la muntanya i l'alpinisme actual. Com no podria ser d'una altra manera, viu en un sisè pis als barris més alts de Barcelona. Rep l'equip amb les botes de muntanya calçades i, el primer que fa, és ensenyar totes les figures que decoren casa seva, la majoria del Nepal: "tota casa meva és Nepal, la meva segona pàtria". Entre tots els records, una pedra d'Annapurna i una altra, treballada, que va baixar del Dhaulagiri, un altre 8000 que va coronar.

Tenacitat i prudència

"El normal hauria estat celebrar-ho amb un pastís, en un bon restaurant de Barcelona, amb la família i els companys, però no ha estat així". Així reflexiona Jordi Pons sobre com va celebrar el seu últim aniversari, els 90 anys. Va ser una ascensió a Suïssa, al Mönch, un cim de 4099 metres. Allà era el més gran, però ni això ni les lesions que l'acompanyaven el van aturar. Fa un parell d'anys que Pons porta una pròtesi al genoll i durant la primavera va patir "una relliscada fent esquí de muntanya". En aquesta caiguda es va trencar dues vèrtebres: "veia molt mal parat poder fer aquesta ascensió, però estava predestinat".

Jordi Pons explica tranquil que ell no és "un cas a part" dels problemes de la gent gran, té dolors i una de les vèrtebres trencades el va avisar durant la pujada, però "la tenacitat sempre ha superat les dificultats físiques". De fet, molt poques vegades ha llençat la tovallola perquè sempre es guarda "una reserva per poder tirar enrere". La tenacitat l'ha portat a pujar quatre muntanyes de 8000 metres i seguir pujant, als seus 90 anys. "L'únic lloc on he hagut de tirar enrere va ser la muntanya del Shishapangma", també de 8000, en altres, com la Paret del Nord del Dru, se li va resistir: "la vaig intentar al 59, al 72 i al 74", però ho va aconseguir.

Això no treu, que tingui un respecte enorme per la muntanya, que agraeix perquè "gràcies a la por, avui puc estar parlant". Jordi Pons ha tingut una por que l'ha fet ser prudent, tot i que valent alhora: "he acceptat el risc sempre, però he procurat fugir del perill".

Alpinisme sense humanitat

Jordi Pons també ha criticat les expedicions comercials que s'estan extenent perquè considera que estan "deteriorant el sentit de l'aventura, de l'exploració, d'ajudar-se els uns als altres". Les aventures compartides estan desapareixent i està "predominant la necessitat d'aconseguir una fita, oblidant-se de la seguretat i els companys". L'alpinista opina que el govern del Nepal, sobretot, hauria de "Posar cura" a les expedicions comercials perquè si no, "tot el que sortirà de l'Himalaia, seran accidents per tot arreu" perquè "la muntanya no dona sempre dues oportunitats".

Ampliar

Cerrar

Pons, a més, ha recordat el sherpa mort al K2, al Pakistan, que tothom va passar-li per sobre ignorant-lo: "els cossos humans que perden la vida s'han convertit en un punt de referència per saber on estàs i això és molt trist". Ell, després de tants anys practicant l'alpinisme, encara avui manté el contacte amb els seus companys, no com en les expedicions comercials on "et saludes, no recordes els noms, fas l'aventura i de tornada cadascú a casa seva".

Una nova gran generació

Que passin aquestes coses no vol dir que no hi hagi una nova gran generació d'alpinistes. Jordi Pons considera que el que han fet els seus companys i ell "no són heroïcitats", sinó que simplement han estat "els primers". Opina que actualment hi ha una "nova generació de joves que estan superant de llarg" tot el que feien, tot i que "viuen en l'anonimat perquè l'únic que els agrada és escalar".

Ell es dona per satisfet de ser un referent per aquests nous alpinistes i el que li queda per fer com a alpinista ho té clar: "mantenir la mateixa relació que he tingut sempre amb tots els companys, que m'ajuden a reviure els records de la muntanya".