Bambi, "pajilleras" i LSD a la vida de cine de Carles Mir
El comentarista cinematogràfic, ja jubilat, publica ‘Els cinemes de la meva vida: Barcelona 1950-1970'
Entrevista.Carles Mir
18:18
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1698495288317/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Hi havia una època en la qual a Barcelona hi havia més de cent cinemes. Una època en la qual, sense televisió ni internet, només et podies entretenir escoltant la ràdio o mirant pel·lícules. Una època que el Carles Mir detalla a la perfecció al llibre 'Els cinemes de la meva vida' editat per Comanegra.
Un compendi de la memòria cinèfila i sentimental de l'autor.
Que la vida del Carles estaria lligada al cinema, semblava predestinat fins i tot abans de néixer, quan la seva mare va trencar aigües mentre veia una pel·lícula al cinema. Des de ben petit, en Carles es va convertir en un fidel espectador de cinema. Primer al Cine Adriano, el cinema del seu barri, en el qual acostumava a veure una mitjana de tres pel·lícules per setmana. La seva afició cinèfila no va deixar d'incrementar-se, i el Carles havia de convèncer als familiars perquè l'acompanyessin a altres cinemes de Barcelona –ja fossin d'estrena o de reestrena- a visionar pel·lícules noves a la cartellera o que ja havia vist un fotimer de vegades, com per exemple 'Set núvies per a set germans'. Però la seva passió no quedava reduïda a la Ciutat Comtal. Tant quan estiuejava a Argentona com a Sitges, ja d'adolescent, es feia un fart d'anar a les sales del poble a veure cinema. De fet, els cinemes es van convertir en l'escenari de moltes de les primeres vegades del Carles, com per exemple el seu primer petó.
Un viatge en tecnicolor a un món ja desaparegut.
Parlar de les "pajilleras' dels cinemes de barri del Raval, de les grans decoracions que s'organitzaven per les estrenes cinematogràfiques o de l'obligada emissió del NO-DO abans de les projeccions, és parlar d'un món anacrònic que ja no existeix. Dels trenta-vuit cinemes que han format part activa de la vida del Carles, així com dels més de cent que apareixen citats al llibre, només tres d'ells continuen en funcionament: l'Aribau, el Comèdia i el Maldà. Tota la resta de temples del cine van passar a millor vida i avui dia són supermercats, garatges o fins i tot discoteques. Afortunadament, encara ens queden erudits de la memòria com el Carles Mir, que recorda a la perfecció a quin cinema va veure cada pel·lícula, per retre homenatge a un temps en el qual anar el cinema era el pa de cada dia de tantíssima gent.
Només a la Filmoteca.
El Carles assegura que quan tenia trenta anys, després de veure la primera pel·lícula de la saga 'Star Wars', el cinema va deixar-li d'interessar, tot i que ja tenia el cul llogat perquè la seva professió ha girat tota la vida al voltant del setè art. Avui dia, es nega a veure pel·lícules a les plataformes –no compleixen els tres requisits imprescindibles: foscor total, silenci absolut i pantalla gran-, i només veu pel·lícules a la Filmoteca de Catalunya.