L'endemà de la subvenció al gimnàs social Sant Pau: "És un gran descans"

Barcelona

Al gimnàs social Sant Pau, al barri del Raval, al centre de Barcelona, aquest dimecres descansen. Ho fan amb la tranquil·litat de saber que demà podran continuar obrint el servei de dutxes que ofereixen a més de 200 persones sensesostre de la ciutat. Un servei que, fins aquest dimarts a la tarda, estava amenaçat de tancament perquè l'Ajuntament no els havia fet arribar la subvenció de 200.000 euros que els devia. Amb aquests diners, el Sant Pau paga el sou dels treballadors, despeses corrents de manteniment i compra roba interior per als usuaris de les dutxes.

Els darrers dies els han viscut amb l'angoixa de no poder pagar les nòmines dels empleats o als proveïdors que els ofereixen roba. "Quan he vist l'ingrés al banc m'he posat la mà a la boca i he començat a cridar. Ens hem abraçat molt" explica una de les directores de l'equipament, Lara Cáceres. Els 200.000 euros els garanteixen cobrar a final de mes i mantenir el servei de dutxes obert.

El seu local és un espai canviant. Canviant perquè segons l'hora que s'hi va, s'hi viu una realitat o una altra. Entre les vuit del matí i les dotze del migdia, cada dia, hi passen un centenar de persones sensesostre que van a dutxar-s'hi. S'esperen pacientment a fora, amb un tiquet que els indica l'hora, i després passen als vestidors i a les dutxes. Quan surten, els treballadors del Sant Pau els ofereixen roba i, si el volen, també un àpat. A partir de les dotze, però l'espai es transforma: "Tot això canvia. Ho guardem tot i ho convertim en un gimnàs perquè els socis que entrin a la una trobin un gimnàs normal i corrent" detalla Cáceres, hores després d'haver rebut la subvenció de l'Ajuntament.

Els canvis no s'aturen aquí. A la tarda, l'espai és un gimnàs amb sala de màquines, activitats dirigides i vestidors al carrer Floristes de la Rambla, a l'espera que acabin les obres de l'antic local. Tothom que hi va és soci: n'hi ha que tenen la taxa 0, perquè no poden permetre's pagar el gimnàs, i d'altres que paguen segons l'edat que tenen. "Que si una persona viu al carrer o té 3 cotxes i 4 cases és indiferent. El més important és que es tractin d'iguals" reflexiona la directora que assegura que el respecte és el valor més important per al gimnàs: "Ho saben i en són conscients. Si algú té alguna actitud que no toca, va fora i no torna".

A Barcelona, hi ha cinc gimnasos públics com el de Sant Pau, però cap és al centre de la ciutat: "Com puc derivar algú a Sarrià si no té diners pel metro? Ha de colar-s'hi amb el risc que això comporta?" es pregunta Cáceres. Entre els treballadors del Raval, hi ha gent que sap en primera persona què és viure al carrer. "Són experts perquè hi han viscut, tot i que no tenen el títol que toca. Són més experts que molta gent que té molts títols" diu la responsable. En total, són dotze empleats entre 25 i 64 anys.

Reflexió per part de tothom

Sobre la gent que viu al carrer, la directora del Sant Pau apel·la a una reflexió que, segons ella, hauria de fer tothom: "Quantes vegades passem per davant de persones i no veiem que són allà? O que ens venen a demanar alguna cosa i els diem que no i ja està?". Cáceres demana tractar-los amb més estima: "Són persones com tothom. Viure al carrer és molt dur, especialment, si ets dona".

La responsable del gimnàs també explica que, treballant, va arribar a una altra conclusió: "Aquesta gent rep molts no al llarg de la seva vida al carrer. Quan arriben aquí i els dius que no tens uns pantalons, s'enfaden i es reboten. Però ho fan perquè estan cansats de sentir que no sempre i a tot". Amb l'arribada in extremis de la subvenció, però els usuaris del servei de dutxes deixaran de sentir, almenys durant un temps, la paraula no.