Menys del 30% de l'aigua que es consumeix a Barcelona prové dels embassaments

Barcelona

Des del govern porten repetint com un mantra que l'aigua dessalinitzada i la regenerada estan fent que la sequera que patim sigui extremadament greu, però no calamitosa. De fet, les pluges són més escasses que durant la sequera del 2008, i els 36 mesos de falta de precipitacions intenses gairebé tripliquen el calendari d'escassedat que es va viure aleshores. Una dada que il·lustra a la perfecció aquesta situació és que a les aixetes de Barcelona i l'Àrea Metropolitana (AMB) menys d'1 de cada 3 litres prové dels embassaments.

La sequera ha catapultat l'aigua dessalada, amb les plantes que treuen recursos hídrics del mar funcionant a ple rendiment, i les inversions fetes després dels episodis del 2008 també han accelerat la producció de l'aigua regenerada. Tant, que aquests dos mètodes de captació ja sumen el 60% del total del que es consumeix a la zona més poblada de Catalunya, 3'3 milions d'habitants. Ampliant els números concrets, la regenerada suposa el 25%, la dessalada un 33%, de pous i aqüífers es treu el 17%. La resta és el que es coneix com captació en superfície, és a dir, els embassaments.

Aquesta dada reobre el debat sobre la dimensió i la quanitat d'embassaments a Catalunya. El Meteocat ha advertit alguna vegada que és probable que mai més s'omplin fins a dalt de tot, i algunes veus del món científic aposten per desmantellar-ne algun i recuperar el cabal natural dels rius.

Ampliar

Les conseqüències d'aquest canvi de model

El fet que l'aigua que ve dels pantans sigui cada cop més escassa té afectacions directes a la ciutadania encara que a l'obrir l'aixeta no notem la diferència ni sapiguem distingir la procedència dels recursos hídrics (de fet, totes les aigües acaben barrejades a les canonades), i aquestes conseqüències ja es comencen a notar. La sequera ha obligat al govern a fer inversions de 2.400 milions d'euros per fer capgirar el model de captació d'aigua que hem conegut fins ara. Més pous per extreure aigua dels aqüífers al Besòs i al Llobregat, més potabilitzadores per regenerar aigua i dues plantes dessalinitzadores noves per treure aigua del mar. Tot això sumat a altres inversions en sanejament i en previsió d'episodis meteorològics extrems.

La ciutadania notarà el preu d'aquesta macroinversió a la factura de l'aigua a partir de l'any vinent. De fet, Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), l'empresa encarregada de fer la captació, va encarir un 30% el metre cúbic d'aigua que ven als ajuntaments, i aquest increment es traslladarà a les factures d'una manera o una altra. ATLL justifica l'increment pel funcionament sense descans des plantes dessalinitzadores i per l'augment de l'IPC els darrers anys.

Ampliar

El govern apostava fa un any per doblar l'aigua dessalinitzada i regenerada, i caldrà veure si la conseqüència directe de la substitució dels recursos hídrics dels embassaments per aquest mètode de captació artificial encarirà encara més l'aigua a la ciutadania els propers anys.

Males previsions per finals d'any

El novembre que inauguràvem ahir segurament l'acabarem ja amb pràcticament tota Catalunya en emergència per falta d'aigua, aquesta és la fase més greu i amb més restriccions prevista dins del pla de sequera. Una situació que viuen des de l'estiu a diversos municipis empordanesos. Tot Catalunya menys Lleida, que depèn de l'Ebre (i per tant de la Confederación Hidrográfica del Ebro -CHE- amb seu a Saragossa), tindrà noves restriccions d'aigua abans que acabi el 2023. Els embassaments estan ja al 19%, el Meteocat no preveu pluges abundants les properes setmanes i la situació és tal que ara el govern ja no descarta portar vaixells amb aigua des d'altres zones d'Espanya o del món... i ja explicàvem al començar aquesta setmana que Aigües de Barcelona està fent assajos per tallar el subministrament o reduïr la pressió de les aixetes.

Aquesta setmana, per exemple, hem vist com Vallirana, una població de prop de 23.000 habitants, ha demanat ajuda a l'Agència Catalana de l'Aigua i ha demanat, voluntàriament, entrar en emergència. És un cas força paradigmàtic perquè el poble no està connectat als grans embassaments (no està connectat en alta, com es diu tècnicament) i sempre ha anat tirant amb recursos de pous locals i aqüífers. Ara, aquests s'han assecat s'han assecat, i la situació se'ls ha complicat moltissim. El de Vallirana no és un cas aïllat, hi ha una setantena de municipis escampats per Catalunya a qui els passa el mateix... Pobles de l'Empordà, l'Anoia, el Moianès, La Conca de Barberà... que tenen el mateix problema.