"Venia a fer la cursa caminant i fent fotos, la sorpresa ha sigut veure'm tan a prop del líder"

Barcelona

L'Everest Trail Race és una cursa de 170km dividits en sis etapes amb 26.000 metres de desnivell acumulat que se celebra la Nepal des de fa 11 edicions. Es tracta d'una cursa d'autosuficiència en què l'organització ofereix els tres àpats principals, avituallament sòlid i líquid i un campament on dormir després de cada etapa, però en què els participants han de dur a sobre la motxilla amb tot el material tècnic i d'abric.

8 catalans han participat a l'edició d'aquest any. Un d'ells, el Marc Ollé, que hi participa per primera vegada, ha estat la gran revelació amb una actuació que l'ha tingut tota la setmana al podi de la competició. Un objectiu que ni de lluny s'havia marcat, ja que segons explica a La Graderia del Balcó quan va començar la prova "havia acabat la temporada i havia deixat d'entrenar. Venia a gaudir de l'experiència, del paisatge, parar a fer fotos... sabia que venia un rival del Nepal que ha guanyat la cursa tres vegades i no podia venir a guanyar, pel meu estat de forma i perquè mai havia fet una cursa per etapes de semi-autosuficiència, en què excepte el menjar ho portem tot a sobre a la motxilla, el material i la roba d'abric. La sorpresa ha estat trobar-me a 3 minuts del líder al final de la quarta etapa", que va guanyar Ollé després de tres dies quedant-se a prop de creuar el primer la meta.

L'esforç acumulat i el rendiment per sobre de les expectatives li han acabat passant factura a la recta final de la disputa de la victòria a la classificació general: "Fins la cinquena etapa m'he trobat bé, però el penúltim dia he tingut marejos molt forts. Era una etapa amb molta altitud, entre 3.500 i 4.000m durant més de 3 hores, i la deshidratació ha fet que el mal d'altura m'afectés molt. Tenia la cursa de tu a tu amb un rival que l'ha guanyat quatre vegades, sent jo un novell, però aquestes opcions el penúltim dia s'han acabat". Reconeix que en algun moment de l'etapa "m'ha passat pel cap abandonar perquè he vist en perill fins i tot la meva integritat física", mentre repassa els espectaculars paisatges que ha recorregut durant gairebé 4 hores i que l'han ajudat a sobreposar-se al patiment.

És un dels grans desavantatges a l'hora de competir amb atletes locals: "els occidentals tenim el handicap de l'altitud. A més el meu rival viu a prop d'aquí, coneix el terreny, hi ha etapes que no estan marcades i coneix els camins per evitar pèrdues de temps també quan hem de compartir camins i ponts amb turistes o animals". No li ha jugat, en canvi, cap mala passada el fred: "Surto cada dia en màniga curta, al migdia fins i tot estem entre 10 i 20 graus. Sí que algun matí hem estat a 5 graus negatius, però de seguida entres en calor. A la tarda quan baixa el sol sí que es nota el fred, i amb la manca d'oxigen el cos té més demanda energètica."

La temperatura no li ha passat factura perquè, si d'alguna cosa ha pogut pecar, és d'un excés de previsió a l'hora d'escollir la quantitat de material tècnic que duu a sobre: "L'equipatge ha de pesar entre 3 i 7 quilos per normativa, la meva motxilla en pesa 4'5. Ja m'havien recomanat que intentés portar una mica menys de pes, potser un quilo i mig menys l'agrairïa perquè a les baixades et notes menys àgil i tens més llast a les pujades, però m'he sentit molt còmode corrent amb la motxilla i he estat tranquil de que no passaria fred."

Després de l'experiència d'aquest any, l'Everest Trail Race oposita a ser una cita que no acostumi a faltar al seu calendari de competicions anual, fins i tot per preparar-la més a consciència i afrontar-la amb unes expectatives més altes: "No m'he fet el calendari del 2024 encara, estic en el núvol d'aquest final d'any. Però tinc moltes ganes de tornar, és una experiència única. L'organització és admirable i ha sortit tot rodó", conclou.