Parlem d'ètica
Carta d'un culer que vol explicar, en detall, el cas Di Stéfano
Barcelona
La gran rivalitat entre Reial Madrid i Futbol Club Barcelona arrenca de l'anomenat "cas Di Stéfano", formidable punt d'inflexió per al començament d'una nova època. El moment que transforma el recorregut històric del futbol espanyol i, fins i tot, del futbol europeu. Situem abans els prolegòmens d'un affaire tan sonat: Després d'enlluernar en el seu debut i liderar el Barça de les Cinc Copes al cap de poc d'arribar a Espanya, Ladislau Kubala havia patit una tuberculosi que amenaçava de retirar-lo del futbol, tal i com havia passat a altres futbolistes. Josep Samitier, aleshores secretari tècnic del Barcelona, ha haver d'empescar-se un relleu de garanties per si es confirnava la notícia fatal, i va recordar Alfredo Di Stéfano, que l'any 1952 havia meravellat el públic de Chamartín a les files del mític Millonarios de Bogotá. I què hi feia, "La Saeta Rubia", a Colòmbia? Fàcil, viure un exili ben remunerat després de liderar juntament amb Adolfo Pedernera i Néstor Rossi la vaga de futbolistes que havia dinamitat els fonaments del futbol argentí a finals dels quaranta. Els futbolistes van exigir una participació més gran en els guanys -sous més alts, per tant-, en una de les millors èpoques que hagi viscut el futbol a l'Argentina, just quan la "Màquina" de River Plate o el "Cicló de Boedo" del San Lorenzo de Almagro lideraven una època fantàstica, farcida de talent i estadis plens de gom a gom.
La diàspora de tants i tants professionals que van preferir guanyar-se un sou esplèndid a Colòmbia va deixar Argentina en no-res. Di Stéfano pertanyia al River Plate i el club va retenir-ne els drets legals, ja que la FIFA no reconeixia la "Lliga Pirata" colombiana. De fet, el Pacte de Lima del 1951 obligava tots els futbolistes estrangers que jugaven a Colòmbia a tornar als seus equips d'origen el 1954 a canvi de la readmissió del país colombià al màxim organisme del futbol mundial. Mentrestant, el Millonarios es va convertir en uns "Globetrotters" de la pilota que feia gires constants per mig món per mostrar la seva ama sobre el terreny, però a don Alfredo el cansava viatjar amunt i avall sense parar, encara més a causa de l'aversió que tenia als avions.
Maig del 1953: l'estrella argentina Alfredo Di Stéfano aterra a Barcelona i realitza aquesta declaració d'intencions diàfana que semblava que no deixava cap dubte:
- Yo soy Alfredo Di Stéfano. Yo elijo el club en el que quiero jugar, no dejo que los clubs me elijan a mí. Yo he venido a jugar en el Barcelona y en el Barcelona jugaré o me largo.
Per sintetitzar el cas, recordem que el Barça ja havia aconseguit el vist-i-plau del futbolista del River Plate, club que en tenia els drets federatius i al qual es va pagar el traspàs corresponent, xifrat en quatre milions de pessetes de l'època, una quantitat més que respectable. Tanmateix, l'acord definitiu del Barça amb el Millonarios de Bogotá no va ser possible, per bé que, en acabar una llarga negociació amb l'enviat blaugrana, l'advocat i posteriorment polític catalanista Ramon Trias Fargas (amb plens podes atorgats pel president blaugrana Enric Martí Carretó), el club colombià només demanava que el Barça jugués dos partits amistosos aprofitant una gira amb estància a Caracas per tancar l'operació, quan en un principi havia demanat 40.000 dòlars. Fins i tot, el club arribaria a guanyar 10.000 dòlars nets. Però Martí Carretó va arribar a dir: "Malgrat tot, la cosa és impossible".
És una realitat que el president Martí Carretó es va negar contra la seva voluntat a acceptar aquella tremenda ganga perquè estava amenaçat, i òbviament no s'atrevia a dir-ho, pel Govern espanyol amb una rigorosa inspecció fiscal a la seva empresa tèxtil si tirava endavant l'operació. En una maniobra hàbil, el Reial Madrid sí que va arribar a un acord amb els responsables del Millonarios, el club on jugava Di Stéfano, tot i que la seva estància no fos legal, ni aquell futbol colombià estigués encara reconegut per la FIFA. I aquí es va embolicar la troca. Des del punt de vista blaugrana, es va actuar correctament en negociar amb el posseïdor dels drets dels jugadors i es va cometre un error en no voler compensar el Millonarios per la marxa del jugador, tot i que ja pesés massa el paper del president Enric Martí Carretó, amenaçat per un règim al qual no li feia cap gràcia veure junts Di Stéfano i el ja recuperat Kubala en el mateix equip. Era evident per qualsevol que la suma de tant talent convertiria el representant català en equip hegemònic durant anys. No s'ha d'oblidar que a la retina de les autoritats dictatorials quedava la imatge inquietant del milió de catalans que el 1952 havia celebrat la victòria del Barça a la Copa Llatina, amb totes les connotacions extraesportives que això implicava.
Abans de continuar, un detall important per a les tensions que relatarem tot seguit. A l'argentí el van allotjar a l'Avenida Palace, un hotel cèntric de la Gran Via barcelonina, gairebé tocant al Passeig de Gràcia. Com que la situació s'anava allargant, encara que Di Stéfano ja s'entrenava i oferia entrevistes a la premsa vestit amb la samarreta blaugrana, Kubala va oferir al seu nou company que s'instal·lés al seu xalet del carer Duquesa d'Orleans. Entre totes dues famílies va néixer una relació íntima que es manté encara avui, i tot i ser dues estrelles de primera magnitud que ara mateix tendirien a un xoc d'egos, Kubala i Di Stéfano es van fer grans amics a pesar de les seves personalitats gairebé antagòniques.
Continuem la narració dels fets viscuts durant l'embolic per veure qui s'emportava Di Stéfano al seu equip. El 22 d'agost del 1953, la Delegación Nacional de Deportes (DND), l'òrgan esportiu més poderós a l'Espanya franquista, va prohibir la contractació de futbolistes estrangers. Aquesta decisió es va prendre únicament per evitar el fitxatge d'Alfredo Di Stéfano pel FC Barcelona, únic club que en tenia els drets legals, segons l'acord definitiu que havien assolit amb el River Plate dues setmanes abans. En aparença, l'afer s'havia resolt amb un imperatiu "ni per tu ni per mi", però al cap i la fi no va ser així, perquè el nivell de desvergonyiment encara seria superat.
Per fi, el 15 de setembre de 1953 es va produir la infàmia definitiva: la decisió salomònica arbitrària i il·legal de la Federació Espanyola de Futbol (FEF) que ha estat la burla més gran perpetrada pels seus responsables en la història centenària d'aquest esport a la pell de brau. Segons el dictamen de la FEF, Di Stéfano havia de jugar dos anys al Reial Madrid -el primer i tercer de contracte- i dos al Barça -segon i quart-, en una violació flagrant del Pacte de Lima, que estipulava clarament que els únics drets legals sobre Di Stéfano els tenia el River Plate. De pas, la decisió federativa també prescindia de la prohibició de la DND de contractar jugadors estrangers, decretada només tres setmanes abans. Òbviament, en aquella època de dictadura la circumstància no va representar cap problema.
Arribats a aquest punt, l'afició barcelonista, farta del cas, anomenava Di Stéfano "el jugador supositori", ja que a les xerrades i tertúlies entre els culers de confiança s'acabaven amb la gent cabrejada i dient: "Saps el que et dic de Di Stéfano? Doncs que el Madrid se'l fiqui pel cul!".
Estalviarem altres estira-i-arronses d'aquest serial inacabable, com el fet que el Barça va intentar recuperar els diners invertits traspassant don Alfredo a la Juventus de Torí, maniobra que no va funcionar perquè els responsables del futbol espanyol ja havien decidit quin havia de ser el destí final d'aquell davanter fenomenal. En fi, el jugador argentí va fitxar pel Reial Madrid prèvia renúncia del Barça als seus drets mitjançant una comissió gestora integrada per onze expresidents barcelonistes, ja que el president i tota la junta havien dimitit a la reunió del consell del 28 de setembre del 1953.
L'epíleg del cèlebra cas Di Stéfano és prou conegut, amb el crakc argentí iniciant l'època gloriosa del Reial Madrid. Gloriosa i descaradament permissiva per part dels àrbitres, i als fets demostrats ens remetem: a pesar que l'hemeroteca registra fins a vuit agressions a jugadors contraris en els 282 partits de Lliga en què Di Stéfano va portar la samarreta blanca entre el 1953 i el 1964, la Saeta Rubia només va ser expulsada una vegada. Va ser en un Las Palmas-Madrid disputat el gener del 1956, després d'una baralla amb el canari Gilberto Beneyto. Curiosament, el davanter madridista no va ser sancionat amb cap partit, però a l'àrbitre li va caure un mes de càstig.
El president del Barça en aquell 1953, Enric Martí Carretó, va tenir un paper determinant en la situació, però va optar per callar. Simple prudència com a empresari del tèxtil la producció del qual depenia del Govern, que podia abastir-lo o negar-li la matèria prima, procurar o vetar el cotó que necessitava la seva empresa i que el franquisme tenia el privilegi de concedir a qui li donés la reial gana. Viure sota una dictadura militar resulta angoixant, i un detall de Martí indica quin era l'ambient d'aquells dies. El bon home, atemorit davant la situació viscuda a la postguerra, va decidir prescindir de l'accent al seu segon cognom. Motiu? Així semblava menys català i esborrava una miqueta el pecat original d'haver nascut on havia nascut. El 1962, transcorreguts ja nou anys de l'ensarronada, Martí Carretó encara es referia així a la qüestió: "No vull parlar del cas Di Stéfano. Hauria de dir moltes coses i no vull molestar ningú. Ja han passat molts anys i em mantinc en la mateixa postura de no voler explicar el que va succeir. Potser no ho faré mai". En efecte, no en va parlar mai. Segur que tota la vida li van ressonar al cap aquelles paraules amenaçadores, pròpies de don Vito Corleone, que va haver d'escoltar en el moment més intens del cas: "Martí, sea sensato, que usted tiene familia".
J. Culer
