Viure amb dislèxia, molt més que confondre les lletres
El Blai, de 17 anys, i l'Enric Auquer, de 35, expliquen a El Balcó la seva infància amb dislèxia i com acceptar el trastorn per conviure-hi
Viure amb dislèxia, molt més que confondre les lletres
21:32
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1705950536125/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
El Blai té 17 anys i està estudiant un grau mitjà de mecànica. Quan era petit, no li agradava "gens" anar a l'escola: "odiava despertar-me d'hora perquè després em tractessin com un bitxo raro", diu. L'Enric Auquer, que és actor nominat als Gaudí i als Goya, va passar per la mateixa situació: "l'escola per mi va ser un infern, em vaig sentir absolutament inadaptat i estúpid", recorda.
El Blai va descobrir què li passava quan tenia 7 anys. Sentia que "l'excloïen a l'escola", que el separaven de la resta dels companys. Va ser aleshores quan li va comentar a la seva mare i van buscar què tenia. La resposta: dislèxia. L'Enric, en canvi, no ho va saber fins a l'ESO, anant a una logopeda. En el seu cas, explica, ja havia creat "unes dinàmiques de mal estudi" i li va costar molt redreçar-les.
La dislèxia és un trastorn d'aprenentatge que fa que qui la pateix tingui dificultats per llegir, escriure i, per tant, aprendre. És el trastorn més freqüent, representa el 80% de tots els que existeixen. Segons les dades de la Generalitat, afecta entre un 5% i un 17% dels catalans. I a un 20% de la població mundial segons l'OMS. Són dades poc concretes, ja que molts infants no arriben mai a saber que pateixen dislèxia.
Una percepció diferent
Quan era petit, al Blai no li agradaven els exercicis escrits ni orals, ho passava malament i tenia por que es riguessin d'ell. L'Enric va passar per la mateixa situació 25 anys abans: "he patit molta vergonya de no voler anar a l'escola". Ara, tot i que han millorat en la lectura, els dos encara tenen problemes per estructurar els seus pensaments i saber situar fets en el temps.
Malgrat tot, estudien i treballen, tot i que amb una mica més d'esforç. L'Enric, per exemple, treballa d'actor i això fa que hagi de llegir molt. Ell s'ha fet "molt amic de la dislèxia" i considera que el fet de no poder-los interpretar en una primera lectura, i haver-los de llegir més i més conscientment fa que pugui "entendre una profunditat més gran".
Tots dos entenen que la dislèxia és una dificultat, però també els aporta "una altra percepció" a l'hora de llegir i afrontar la vida. La dislèxia, dona dons i privilegis que fan que les persones que la tinguin siguin més creatives, artístiques i puguin connectar emocions: "la meva dislèxia és un dels fruits del meu èxit", ha confessat Auquer.
D'on ve la dislèxia
En Llorenç Andreu, catedràtic d'estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC, ha explicat que en 25 anys la percepció de la dislèxia ha canviat molt. Actualment, es coneix que és "d'origen genètic", és a dir, que ho portem a l'ADN. De manera que si algú és dislèctic, hi ha un 50% de probabilitats que els seus fills també ho siguin. El que no se sap encara, però, són les causes que la provoquen.
Alhora, també s'ha concretat que és un problema de "lectura lenta i amb errors" que provoca "problemes de comprensió".
Molts mètodes, però tots privats
Saber el problema fa que es pugui abordar d'una manera directa i es pugui millorar. L'Enric, per exemple, va treballar-ho fa 25 anys anant a una logopeda i llegint molt en veu alta, però encara ara no llegeix "bé a la primera lectura".
El Blai, en canvi, ho ha pogut treballar amb UBinding, un projecte vinculat a la Universitat de Barcelona que alhora és una investigació sobre la dislèxia. La Montse Pedra, logopeda i una de les coordinadores d'UBinding, explica que les seves sessions són "minijocs adaptats completament a cada infant".
Aquest és un dels molts mètodes que hi ha, però tots són privats. El professor Andreu es queixa que "falten ajudes a tots els trastorns de neurodesenvolupament". Si bé és veritat que a les escoles hi ha especialistes, "és insuficient", i a la llarga les famílies han de finançar les intervencions "de la seva butxaca". Tot plegat perquè per obtenir ajudes cal arribar a un 33% de la discapacitat, cosa que no passa amb la dislèxia.
Laura Polo Dalfó
Redactora, productora, reportera i el que faci falta a El Balcó de SER Catalunya. Graduada en Periodisme...